Castellà
L’any 2019, i en solemne acte celebrat en el Palau, Laura Pastor Collado a títol pòstum rebia “L´Alta Distinció de la Generalitat Valenciana” sent destacat pel president Puig tant la seua pertinença al Partit Carlista del País Valencià com l’haver format part important i única dona del ja mític grup clandestí de partits sota la dictadura franquista conegut com “Els 10 d´Alaquás” constituït per a treballar per l’assoliment de l’autonomia valenciana i que els seus integrants serien detinguts i empresonats en 1975.
Laura Pastor havia sigut encarregada per la Secretària del partit perquè no sols el revitalitzara a València sinó que molt especialment impulsara la depuració doctrinal i la renovació dels seus quadres dirigents, tasca que els seus inicials resultats van poder evidenciar-se en el butlletí del Partit “Aparisi Guijarro”, on a més es publicaria en diversos lliuraments una “Guia Política del Carlisme” que va meréixer al seu únic autor la felicitació del hui ja mort mític historiador Alfons Cucó, antic carlista separat del Partit donat l’anterior reaccionarisme d’aquest. Laura no va ser ben rebuda pels qui posseïen el control del Partit a València i que pretenien mantindre en la seua prefectura a un excombatent mutilat anomenat Pascual Agramunt, fent-li la vida impossible, malgrat la qual cosa les activitats van continuar i fins s’organitzarien cursets de formació.
També aquells anys es va mantindre un fructífer contacte amb el mític Joan Fuster que va quedar interessat i fins atret pel nou Carlisme que se li cap a conéixer, fins al punt d’acceptar una extensa entrevista en “El Pensamiento Navarro” (dirgit llavors per Javier Mª Pascual), influir perquè un carlista col·laborara en la primera revista setmanal barcelonina en català (“Tele/Estel”) i fins a, una cosa inaudita, aconseguir que un militant del partit fora l’encarregat de redactar l’extensa entrada dedicada al Carlisme en “La Gran Enciclopèdia Catalana”, i no sols això sinó que ell mateix volguera afegir la seua signatura al treball (desgraciadament el director de l’Enciclopèdia, Max Khaner, imposaria un tercer redactor i malgrat la indignada protesta de Fuster l’entrada va quedar desvirtuada). Una interessant i importantíssima relació amb Fuster que es va interrompre dràsticament amb la indignació de l’assagista motivada, segons escriuria en un adolorit articule en La Vanguardia expressant la seua protesta, pel menyspreu dels reaccionaris que havien recuperat el control del Carlisme valencià i que en ocasió de la mort del seu pare (cap comarcal carlista de Sueca, respectat i volgut per tots) ni tan sols havien expressat la seua condolença i això tan sols per ser Joan Fuster el seu fill.
Eren anys d’intensa activitat intel·lectual que substituïa a la il·legal per al franquisme de la política, i per això s’aprofitaven les escasses possibilitats que a la intel·lectual, i amb moltes restriccions, permetia la ja a punt de finir dictadura, així també es va participar en el “I Congrés d´Història del País Valencià” organitzat per la Universitat de València amb un treball sobre el carlisme valencià. I fins i tot en 1976 es va preparar la presentació d’un llibre de E. Olcina (“Carlisme i Autonomia al País Valencià”) editat per Acciò Cultural del País Valencià en la qual estava prevista la intervenció de diversos intel·lectuals i polítics nacionalistes i progressistes com el ja mencionat Alfons Cucò, Ernest Lluch (posteriorment assassinat per ETA), o Josep Guia fundador del PSAN partit aquest que a Catalunya havia constituït front comú amb el Partit Carlí català, acte de presentació que va ser prohibit expressament per ordre del governador civil; era el mateix any en què es va produir l’agressió feixista en Montejurra amb el resultat de 2 assassinats i en la qual van participar membres de la família valenciana que després d’apartar a Laura Pastor havia tornat a posseir de nou el control del Partit imposant de nou la mes reaccionària ideologia tradicionalista.
Però no sols en territori valencià es va aconseguir el respecte cap al carlisme del País i la participació i intervenció activa dels seus membres en els espais polítics i intel·lectuals, també el va anar a Madrid. Així en la “Colla Tirant lo Blanc”, grup d’intel·lectuals/polítics i artistes fundat pel valencià Gonçal Castelló (excondenado a mort pel franquisme) a la qual van pertànyer bàsica i fonamentalment intel·lectuals i polítics valencians com l’escriptor Manuel Vicent, el pintor Zamorano, el periodista Julián García Candau…, i també d’altres territoris de similar àmbit cultural com Josep Meliá (que seria director de “El Diari de Mallorca”) entre els diversos residents en aquell temps en la capital, com igualment les actives participacions puntuals de Fuster o de Carmen Alborch quan viatjaven a Madrid. Una associació a la qual igualment va pertànyer l’internacional pintor Manolo Valdés i que editaria una publicació titulada “Gorg” que va comptar amb activa participació carlista. El carlisme valencià -algunes de les seues individualitats- encara disposava del prestigi adquirit pels seus responsables polítics i intel·lectuals dels últims anys seixanta i primers setanta al marge i enfrontats a la crosta reaccionària del cercle “Aparisi Guijarro”.
Fins i tot mes tard tal prestigi i presència en la vida política encara perduraria. Bona mostra d’això va ser l’homenatge multitudinari oferit l’any 1984 en el Circul Carlista de Vila-real al mític i excepcional Carles Vilar per part de “Acciò Cultural del País Valencià”. Un circul que, en fi, també va acollir en 2001 la Primera Jornada Ideològica del Partit Carlista a nivell estatal amb assenyalat eco mitjançant ressenyes publicades en la premsa valenciana.
Hui, passats els anys, cal recordar aquella excepcional etapa carlista que forma part no sols de la seua trajectòria política com a Partit sinó també de la seua decidida participació en la recuperació de la personalitat nacional valenciana.
