Castellà
Abans de res, el nostre sentit condol als familiars i amics de les víctimes del paorós incendi declarat en els dos blocs de cases de la ciutat de València, així com el desig de la ràpida recuperació dels ferits haguts en semblant holocaust.
Dit això, amb el major dels respectes, no hem d’oblidar que tenim l’obligació de valorar i avaluar els esdeveniments en els quals es veuen immersos els afectats.
Primer i com és obligatori donar una valoració molt alta a tots els veïns per la seua generositat per a oferir, amb tot el que tenien a mà, ajudar per als afectats que ho han perdut tot. I tot és tot. Una vegada més es demostra que el gruix de la nostra societat continua tenint solidaritat amb el necessitat, sense necessitat que se li reclame el fer-ho. Lliure decisió.
Segon i és de justícia reconéixer, la labor encomiable del cos de bombers, que deixant a un costat les seues reivindicacions laborals, s’han jugat el tipus en el compliment del seu deure. I per descomptat a tots els altres estaments de policia, protecció civil, personal sanitari i tot aquell col·lectiu que immediatament s’han posat a complir amb la seua comesa, sense preguntar quant ni com.
I el personal polític? Estar han estat, però es notarà la seua presència?
Pel que s’ha demostrat una vegada i una altra, per desgràcia, és que de tot el que se’ls ompli la boca de promeses, ajudes i no se sap quantes coses més, al final queda com sempre. En quasi res. Si no que li ho pregunten als damnificats per les últimes tragèdies hagudes ací i per altres pagaments.
Els polítics haurien de saber, que la seua obligació, és estár per a solucionar els problemes de la societat a la qual representen. Primer posant els mitjans perquè estes catàstrofes no ocórreguen i si fins i tot posant els mitjans, per una raó impensable ocorren, solucionar-ho immediatament i esmenar al mateix temps eixos possibles errors.
No s’entén ni s’ha de consentir que hi haja empreses o persones que amb l’única fi d’enriquir-se tracten de minimitzar els costos per a tindre majors beneficis a costa de posar en perill la integritat de les persones. Això hauria de ser considerat un delicte.
Però els polítics, ai els polítics, no solen estar per eixa tasca. Potser és que no saben ja com és la seua tasca. Estos últims dies en el Congrés es celebrava una jornada parlamentària per a la llei ELA. Els malalts de tan espantosa malaltia esperen que l’Estat els ajude en el seu sofriment, doncs bé, només van acudir a la cita el 1.4% dels diputats. Una demostració més que els polítics estan més per a la foto que per al que se’ls ha votat.
És hora que la societat comencem a exigir als nostres representants que actuen i treballen per a allò per què s’han presentat, i si no ho tenen clar, per dignitat que dimitisquen que no és un mal pas.
Abans de res, el nostre sentit condol als familiars i amics de les víctimes del paorós incendi declarat en els dos blocs de cases de la ciutat de València, així com el desig de la ràpida recuperació dels ferits haguts en semblant holocaust.
Dit això, amb el major dels respectes, no hem d’oblidar que tenim l’obligació de valorar i avaluar els esdeveniments en els quals es veuen immersos els afectats.
Primer i com és obligatori donar una valoració molt alta a tots els veïns per la seua generositat per a oferir, amb tot el que tenien a mà, ajudar per als afectats que ho han perdut tot. I tot és tot. Una vegada més es demostra que el gruix de la nostra societat continua tenint solidaritat amb el necessitat, sense necessitat que se li reclame el fer-ho. Lliure decisió.
Segon i és de justícia reconéixer, la labor encomiable del cos de bombers, que deixant a un costat les seues reivindicacions laborals, s’han jugat el tipus en el compliment del seu deure. I per descomptat a tots els altres estaments de policia, protecció civil, personal sanitari i tot aquell col·lectiu que immediatament s’han posat a complir amb la seua comesa, sense preguntar quant ni com.
I el personal polític? Estar han estat, però es notarà la seua presència?
Pel que s’ha demostrat una vegada i una altra, per desgràcia, és que de tot el que se’ls ompli la boca de promeses, ajudes i no se sap quantes coses més, al final queda com sempre. En quasi res. Si no que li ho pregunten als damnificats per les últimes tragèdies hagudes ací i per altres pagaments.
Els polítics haurien de saber, que la seua obligació, és estár per a solucionar els problemes de la societat a la qual representen. Primer posant els mitjans perquè estes catàstrofes no ocórreguen i si fins i tot posant els mitjans, per una raó impensable ocorren, solucionar-ho immediatament i esmenar al mateix temps eixos possibles errors.
No s’entén ni s’ha de consentir que hi haja empreses o persones que amb l’única fi d’enriquir-se tracten de minimitzar els costos per a tindre majors beneficis a costa de posar en perill la integritat de les persones. Això hauria de ser considerat un delicte.
Però els polítics, ai els polítics, no solen estar per eixa tasca. Potser és que no saben ja com és la seua tasca. Estos últims dies en el Congrés es celebrava una jornada parlamentària per a la llei ELA. Els malalts de tan espantosa malaltia esperen que l’Estat els ajude en el seu sofriment, doncs bé, només van acudir a la cita el 1.4% dels diputats. Una demostració més que els polítics estan més per a la foto que per al que se’ls ha votat.
És hora que la societat comencem a exigir als nostres representants que actuen i treballen per a allò per què s’han presentat, i si no ho tenen clar, per dignitat que dimitisquen que no és un mal pas.
