Subsidiarietat

La subsidiarietat és una paraula poc coneguda. Segons la RAE és “Tendència favorable a la participació subsidiària de l’Estat en suport de les activitats privades o comunitàries”. I en el pla polític “Criteri que pretén reduir l’acció de l’Estat a lo que la societat civil no pot alcançar per sí mateixa” ademés “Principi que s’aplica al procés d’integració europea per a limitar l’intervenció de les autoritats comunitàries als supòsits en que els Estats per si sols no puguen ser eficaços”. És a dir, els estaments superiors de la societat solament deuen intervindre quan l’activitat d’una entitat inferior no puga acometre’s per ella mateixa.

Aixi, si una població necessita d’un servici per a facilitar el seu normal desenvolupament i aquest no pot ser eixecutat per falta de recursos, eixe servici deurà fer-se en càrrec a l’estament superior.

Estos dies passats en Valéncia i arreplegant informació facilitada per l’Agència EFE, “s’ha reunit el Comité Europeu de les Regions que ha apostat per una subsidiarietat activa, un principi positiu i constructiu que vaja més allà de la mera competència i de la litigitat, per a garantisar la participació de tots els nivells de govern en la construcció europea i acostar les institucions comunitàries a la ciutadania. També s’ha aludit a la subsidiarietat com la democràcia de la responsabilitat i s’ha destacat l’importància de fomentar la sensació de consciència europea entre la ciutadania”.

Nosatres els carlistes ya fa molts anys que plantegem este dret com a bàsic en una societat democràtica, que a més a més fa partícip al ciutadà, en la solució dels seus problemes.

Pretenem que la societat estiga estructurada d’avall a dalt, com deu ser en democràcia i no al revés. Aportem a l’Estat els nostres diners i després és a l’Estat al que tenim que mendicar per a que eixos recursos, de que dispon, revertixquen en nosatres. Els recursos deuen gestionar-se pels que els generen, contribuint en els estaments superiors (Comarca, Mancomunitat, Nacionalitat, Estat) el percentage que es pacte pels servicis que es presten, sense oblidar el Principi de Solidaritat entre els distints estaments per a garantisar l’igualtat d’oportunitats.

És a dir, i posant un eixemple, tota una gran urbs podrà en els seus mijos tindre tot lo que pretenga i no obstant un poble de l’interior o de l’Espanya Buidada, volent dispondre d’un colege en els seus corresponents docents, per la seua recaptació, no ho pot conseguir. Doncs bé, el principi de solidaritat obliga als estaments superiors a sufragar allò que sent necessari en els inferiors, estos no ho poden conseguir per no dispondre de recursos.

El centralisme té estes coses, contribuïxes a l’Estat i després tens que mendicar tot allò que et fa falta, i si tens sòrt a lo millor ho pots aconseguir.

La descentralisació té en canvi el poder de decidir en allò que et fa falta, per a desenrollar-te en igualtat de condicions en els demés. Principi este, bàsic en democràcia.