Destruir la nostra llengua; el nostre ser nacional

“Hem guanyat el col.legi peró hem perdut el pati”, frase /diagnòstic que cada dia guanya més adeptes perquè en la seua simplicitat retrata el drama de tota una llengua i, definitiva, d’una cultura menyspreada i sotmesa a un quasi ininterromput pla d’anihilació. Referit tal lament en principi al català estricte, després d’aconseguir-se en democràcia i gràcies a l’Estatut d’Autonomia l’ensenyament dels idiomes de les diverses nacionalitats. Tal crit de desesperança és igualment útil per a diagnosticar la realitat de tot un idioma en les seues diverses manifestacions: a més de per a la parlada en el Principat, també per al rossellonés, el mallorquí, el ibicenc… i el valencià. Si, també per al valencià, dialecte del catalá estricte, i per als incrèduls recomane consultar el Diccionari de la Llengua Espanyola- publicat per la Reial Acadèmia- que defineix al parlat des del segle XIII pels valencians com un dialecte del català. Una raó aquesta, que explica i justifica l’assistència d’entre altres lletraferits  i intel·lectuals valencians a la de Teodor Llorente o al P. Lluis Fullana, referències ineludibles del valencianisme lingüistic figures destacades en el Primer Congrès (1906) de la Llengua Catalana.

En un altre temps en el qual els mitjans audiovisuals no existien o eren molt limitats, el “valencià”, malgrat la seua intrínseca corrupció en estar aïllat en la ruralitat, romania preservat, no contaminat del ridícul desistiment que afectava la burgesia dels majors nuclis de població, especialment del “cap i casal” del País, la València ciutat. Era aqueixa classe social tal fidelment retratada per Blasco Ibañez en “Arròs i tartana” que afligida de provincianisme pretenia -i pretén- evadir-se d’aqueixa càrrega identitària renunciant de manera visible a la seua pertinença a un poble diferent i amb caràcters nacionals d’antiga i excel·lent cultura expressada precisament en la llengua que els membres d’aqueixa classe social rebaixen a l’ínfima categoria de l’ocasional anècdota cassolana, alguna cosa que magistralment quedava reflectit en una de les il·lustracions del *calendari/auca elaborat en els finals del franquisme per l’excepcional “Equip Crònica” (al cap de la qual estava el genial Manolo Valdés) i que contenia un veraç retrat de la burgesia mitjançant 12 il·lustracions i els seus corresponents comentaris en un dels quals apareixia el protagoniste membre de la classe burgesa (“és fa seriós i sensat perque diu qu’és advocat – obté la llicenciatura amb una vasta incultura” es diu d’ell) i ja madur quan se l’homenatja i és, aprofitant tal ocasió, quan es retrata el ridícul, pel seu ocasional i vergonyant ús del “valencià”: “al ferli fill predilecte, ploriqueja en dialecte”. És aqueixa acomplexada burgesia urbana el major llast i, en definitiva, el gran enemic de la valencianitat en la seua expressió més rotunda, la llengua, l’idioma que va marcar i va definir amb caràcters propis els millors segles de la cultura valenciana pròpia que justificaria el seu destacat lloc en l’excepcional cultura mediterrània de la Baixa Edat mitjana.

És aqueixa cultura, les restes que encara romanen i que unes esforçades minories lluiten per fer-la sobreviure, la que es pretén destruir mitjançant el mètode més cruel: fent inútil la seua supervivència, minoritzant i esborrant en definitiva la seua màxima expressió de nacionalitat cultural, l’idioma. Una supervivència que fins i tot (i això ja és prou dramàtic) amb el seu ensenyament obligatori, no pot estar assegurada. A l’inici d’aquest escrit esmentàvem la sentència més encertada respecte a la seua molt difícil situació actual: l’obligatori ensenyament “de el” i “en” l’idioma del país no és bastant ni garanteix la seua supervivència: pot ser obligatori el seu estudi a les escoles però ja en eixir al pati, en conviure amb alumnes procedents d’altres llocs i països en aquesta realitat multinacional i ètnica el que es parla és el castellà, uns xiquets, uns joves que aprenen un nou idioma, l’oficial i majoritari del país que els acull també l’utilitzen per a la sociabilitat en el quotidià i el quotidià és el dels companys de col·legi, després la llengua que en definitiva roman és el castellà, d’ací l’encertat diagnòstic amb el qual s’ha iniciat aquest escrit. I és també amb igual intencionalitat d’assimilació destructiva pel que la reacció totalitària unificadora res més arribar al poder a València ha anunciat la no obligatorietat de l’assignatura del valencià, a qui pot interessar o atraure sobrecarregar els estudis amb una cosa no ja innecessària sinó negatiu qualificable de pèrdua de temps? Un idioma que, si potser quedarà reduït a unes quantes frases mal apreses i pitjor pronunciats en folklorismes festers. Exemple de l’anterior és el nou President de la Generalitat que no sap, ni li interessa el “valencià”: en la seua intervenció en Les Corts només va utilitzar el castellà excepte tres paràgrafs que va haver de llegir.

Però tal política antivalenciana no és nova. L’ajuntament de València “cap i casal” disposa des de l’inici dels llibres d’actes de les seues reunions i govern, actes escrites des d’immemorial en la llengua del País, doncs bé, després de la batalla d’Almansa en 1707 amb la victòria del primer borbón, en tal llibre apareixen uns folis en blanc i seguidament una nova acta, però ja en castellà. Difícilment pot trobar-se en la història d’una nacionalitat testimoni tan dramàtic i terminant de la seua nova realitat com a poble entre els pobles.

A l’inici hem transcrit el més dolorós, encara que encertat dictamen sobre la situació real de l’idioma nacional dels valencians (també dels catalans estrictes i dels balearics). Efectivament, en el període que ha conclòs el passat 28 de maig, es va restaurar l’ensenyament de l’idioma a les escoles. Però això no era suficient. Els escolars als quals se’ls exigia un temps lectiu en la llengua del seu país quedaven alliberats de tal ensenyament i pràctica en eixir de l’aula i, a més la realitat a la qual tornaven no era gens propícia per a continuar utilitzant aquesta llengua; amb un cada vegada més important nombre de companys d’altres procedències als quals l’única cosa que els pot interessar és conéixer i parlar la llengua majoritària de l’estat i així el “valencià” queda obviat, un idioma al qual prèviament s’havia arraconat i menyspreat i que els nous “valencians” obvien per innecessari, inútil, i fins  contrari als seus interessos i necessària ubicació en la societat a la qual volen incorporar-se. D’ací la terrible veritat del diagnòstic amb el qual s’ha iniciat aquest escrit: “hem perdut el pati”.

Tan terrible realitat és coneguda pel centralisme aniquilador i és per això que la primera mesura anunciada pel nou President de la Generalitat ha sigut dirigida a derogar l’obligatorietat de l’ensenyament en “valencià”. Qui voldrà, a partir d’ara, que els seus fills perden el temps en una cosa innecessària per inútil que, a més, sobrecàrrega les tasques diàries, lectives, dels alumnes? Tal mesura, la seua posada en pràctica, que ens retrotrau als temps del centralisme aniquilador, ha sigut exigida pel partit totalitari que de fet governarà juntament amb el dretà i igualment centralista PP el territori que amb menyspreu és qualificat constitucionalment com a “comunitat”. L’encarregat d’aquesta tasca ha sigut – amb intencionalitat menyspreadora i degradant? – un antic torero membre del partit totalitari al qual s’ha fet referència.

Però tot quadra en el dissenyat i novament ressuscitat pla contra qualsevol llengua diferent a l’oficial (actuar contra l’ànima i l’essència cultural d’un poble és sens dubte un efectiu mitjà d’aniquilar a aquest poble, a tal nació), una estratègia iniciada amb el primer borbón i així ja en 1715, i sense solució de continuïtat des de llavors, s’establia: “Que en la escuela no se permitan libros en lengua catalana, escribir o hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano ”. Repressió que també s’estendria a altres llengües, com el basc el que faria necessari que Carles VII en el transcurs de la guerra 1872-76 ordenara que a les escoles s’utilitzara tal idioma.

El Carlisme ha sigut l’únic partit a nivell estatal que s’ha posicionat decididament a favor de les diverses llengües nacionals de l’estat. Així el diputat per València Polo i Peyrolón en 1896 pronunciava en el Congrés dels Diputats un encés al·legat en defensa de les llengües no oficials i en reclamació del seu ensenyament “en cadascun dels idiomes de l’estat”. O també Vázquez de Mella, en 1918, quan encara militava en el partit, proclamaria: “Jo afirme el lliure ús de la llengua per a tot quant vulguen i per a tot quan desitgen i necessiten els que la parlen en una regió”. Una actitud de bel·ligerància positiva que es manifestaria tant en la bibliografia del partit com en les seues publicacions periòdiques (respecte a les valencianes fins a Fuster destacava tant la de milers d’exemplars, com la dura repressió estatal contra els seus directors i responsables).

Hui la repressió, la clara intencionalitat destructora de dirigents totalitaris antivalencians s’ha tornat a reavivar, i el Carlisme, el Partit Carlista en general i el Partit Carlista del País Valencià en particular, compareix davant l’opinió pública i denúncia aquest nou intent d’anihilació del màxim signe d’identitat de tot un poble, d’una sencera nacionalitat, la del País Valencià.  Evarist Olcina