SER FEMINISTA ESTÀ DE MODA

Avans de tot és necessari ressaltar que aquesta reflexió està realitzada per un home. Un home que conscient de l’importància real de la dona en la societat, intenta que siga un dret inalienable el reconeixement de tots els seus valors.

A l’home sempre se l’ha educat com el responsable del nucli familiar i consegüentment el que té l’última paraula i al qual cal respectar. La dona, doncs això, a cuidar del marit i dels fills i a procurar tindre la llar en perfecte estat de revista.

 Per la seua part la dona no tenia dret a sentir-se cansada, encara que la seua jornada laboral només acabara en les hores dedicades a dormir, si és que les seues ”obligacions” maritals no eren reclamades. I ella què?, no tenia dret a res. La seua funció reproductiva res tenia a veure amb la sexualitat i el desig íntim, ja que podia ratllar-se d’immoral i pecaminós.

Per tant l’home podia i feia tot al seu antull i la dona assumia totes les seues funcions amb resignació. No passava de ser una ciutadana de segona.

Aquesta realitat que sembla quede llunyana en el temps, no fa molt que es donava. De fet, continua passant. Què és si no, la violència de gènere? Perquè ni més ni menys que una continuació del que li ha passat sempre a la dona, la negació al fet que puga exercir totalment la seua llibertat.

Hi ha molt de talibà per aquests pagaments i no obstant això només ens fixem en els del turbant.

A lo que s’ha dit, és normal que a tota acció es produïsca una reacció. I mira per on, apareixen les feministes.

Si ens fixem en els grups feministes que apareixen en els mitjans de comunicació, veurem que la majoria són radicals. Diguem que la seua postura és totalment contrària a la situació que hi havia. I ens trobem que les dones, lo que han aconseguit ha sigut ser treballadores independents, tindre accés a llocs de responsabilitat, que abans els estava vetat, i per tant han aconseguit la llibertat laboral que abans emmalaltien ,suficient?.

Com sempre es diu, el just està en el terme mitjà. La LLIBERTAT que els carlistes proposem és la que respecta la llibertat dels altres. No pot ser que la llibertat s’aconseguisca a costa de la dels demés.

El primer que cal plantejar-se és què volem per a cadascun de nosaltres? Segur que hi haurà dones que voldran viure independentment, unes altres que no voldran assumir les responsabilitats que comporta portar fills al món, altres dedicades al servei de la societat, també a compartir la seua vida en parella, i moltíssimes altres actituds respectades i admeses per la resta de la societat. I ací està, el més important de tot. RESPETADES/RESPETATS per la societat. Sense IMPOSICIONS de cap mena, ni tan sols assumides.

Les relacions primàries de l’individu, són aquelles que es forgen del jo amb tu o amb vosaltres. Des de la possible parella fins al company d’activitat. Tot, absolutament tot, és negociable. Des de les tasques a compartir als gustos individuals.

Realment han aconseguit més llibertat de la que tenien o el que han aconseguit és ser més esclaves dels seus quefers? Perquè amb honroses excepcions les dones continuen ocupant-se dels fills, de la seua llar, que tot estiga a punt i ordenat. O siga han canviat el sotmetiment al marit per l’apilament de més treball. No ens oblidem d’un fet important, ningú ha objectat que la cura dels pares o familiars estiga assignat sense dir-ho ningú a la filla. El fill no entra en el joc, si hi ha una germana. Una altra tasca més a afegir.

L’alliberament de la dona no va per ací. L’alliberament ha de ser de la persona, siga home o dona. Evidentment un home no pot portar xiquets al món ni alimentar-los de manera natural, com tampoc una dona pot tindre la força física que té l’home per a poder fer unes certes tasques. Però tota la resta és negociable i s’ha de compartir.

La societat primària és la parella o la convivència de l’u amb els altres. I aqueixa societat és la que després es va plasmant en els seus diferents escalons.

Si cada membre de la parella accepta els avantatges i els inconvenients de l’altre, l’assumeix i el respecta, amb total llibertat, estarem consolidant una societat més justa, més solidària i més lliure. Si els membres d’aqueixa parella no es respecten i prima el jo més que el tu, tindrem implantat un egoisme que després es traslladarà a aqueixa societat.

Un exemple clar són la majoria de parelles actuals. Es coneixen s’agraden i immediatament decideixen viure junts, al poc temps se separen. Què ha passat? Simplement que no han arribat a conéixer-se i quan els ha tocat conviure, ha eixit tot el que els separava. Però no s’agradaven? És possible que en lloc de llimar asprors d’acceptar els seus defectes, han optat pel fàcil, l’egoisme. Cap dels dos ha posat de la seua part per a assumir els defectes de l’altre i al mateix temps intentar corregir els propis per a poder-se acomodar.

El mateix podem dir del individu@ solitari/a en la seua relació amb els altres.

Fa falta traslladar aqueix caldo de cultiu a la societat actual, fidel reflex d’aqueixes societats primàries? Doncs això.

El greu problema del feminisme actual, és que inverteix els termes donant major protagonisme a la dona que a l’home. Per descomptat que la dona com a part individual en  la societat pot desenvolupar tots els seus drets i llibertats, però parlem d’una cosa necessària i complementaria, la relació que en igualtat han de tindre entre si, homes i dones

Com a Partit podem parlar de Socialisme, d’Autogestió fins i tot de Confederalisme, però si no canviem el model de convivència en aqueixa societat primària, difícil serà aconseguir aqueixos objectius.

Continuem dia rere dia amb víctimes de gènere, fins quan? Per què no s’atalla el problema d’una vegada per sempre? És que és més complicat fer-li front com en el seu moment se li va fer a l’ETA o a l’independentisme català? O serà que no ens importa que vagen caient les dones, i estiguem convençuts que a la fi i fet  són d’un altre nivell més baix que el dels homes.

Milers d’anys de superioritat imposada no s’esborren d’una plomada, fa falta voluntat de les parts i en el diàleg, no en la nova imposició està l’únic camí.

Per tant, cal ser feministes, en el sentit que la participació en la societat i en la vida quotidiana han de ser iguals, els homes i les dones.

Nosaltres els carlistes ho hem tingut sempre clar.