Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.
I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.
La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.
Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.
Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.
Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.
Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.
La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.
Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.
I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.
La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.
Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.
Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.
Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.
Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.
La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.
Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.
I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.
La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.
Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.
Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.
Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.
Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.
La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.
Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.
I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.
La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.
Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.
Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.
Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.
Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.
La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.
