Castellà
En 1955, acabava d’entrar en el partit, vaig tindre la primera referència a Fuster, o millor al seu pare, a la seua família. Se’m va entregar un fullet en el qual figurava una fotografia que il·lustrava la visita a la seua casa a Sueca de Don Javier de Borbó Parma amb motiu del tour que el llavors Regent havia realitzat en 1951 a diverses localitats i llocs emblemàtics o suggeridors de l’antiga geografia carlista del País Valencià, igual que en 1958 faria a altres espais significatius com la tomba a Valls, Catalunya, de Tomás Caylà màxim teòric carlista del confederalisme autodetermista defensat pel Carlisme. Anys més tard també jo vaig ser a Sueca.
Acudir per Don Javier a la casa de Fuster acreditava la importància d’aquell Cap Comarcal carlista, persona volguda i admirada no sols pel partit sinó per tota la població suecana. De professió santero, amb una adscripció política i confessional mai desmentida ni dissimulada en cap temps fins i tot les autoritats del Front Popular confiarien en ell, fins al punt d’encomanar-li cap al final de la guerra del 36 l’ocultació i preservació del gran llenç de la matrona republicana que presidia l’Ajuntament de la localitat.
De tals antecedents es va nodrir el seu únic fill Joan, el centenari del qual es recorda enguany. Però Joan disposava d’una capacitat intel·lectual que no podia trobar lloc en el Carlisme reaccionari controlat pel tradicionalisme/integrista encara immers en el partit després de la seua infiltració a partir de 1931.
Igual que la curta intel·lectualitat “valencianista-progressista” dels anys 50 del passat segle Joan Fuster només disposaria com a espai útil d’intercanvi i expressió intel·lectual algun café de la capital. Ací mantindria tertúlies setmanals i podria relacionar-se amb el llavors escàs àmbit de la cultura valenciana. Prompte va cultivar l’assaig en labor de reflexió i construcció intel·lectual com a fonament bàsic d’un inicial valencianisme participatiu de l’ampli catalanisme intel·lectual/polític renascut en aquell temps, necessària base per a una trobada amb la buscada reconstrucció nacional dels països del vessant mediterrani de l’estat.
Però aquell Fuster no tenia res que intel·lectualment li relacionara amb el Carlisme, encara que mes bé no s’hauria d’utilitzar tal qualificatiu perquè l’existent aquell temps continuava sent tradicionalisme reaccionari que només conservava del veterà partit alguns signes externs materials de la seua història. Al juliol de 1966 dos aleshores membres del Partit Carlista, moguts especialment per l’esperó de conéixer al fill d’un carlista que s’expressava amb respecte al partit en les seues referències escrites vam anar a conéixer a l’autor de “Nosaltres els valencians”, obra ja llavors bàsica per a entendre la raó de ser valenciana. Fuster esbrossava en els seus escrits la crosta reaccionària i encasellava el carlisme entre els moviments d’insurrecció en la trajectòria social i política valencianes; era important iniciar una relació amb tal intel·lectual. Ens va rebre amb curiositat anecdòtica, però prompte va apreciar que el carlisme que mostràvem era molt diferent del groc en el qual el seu pare havia hagut de desenvolupar la seua prefectura comarcal, i això va remoure les seues arrels obtenint-se diversos fruits: va concedir una àmplia entrevista en el llavors diari carlista “El Pensamiento Navarro”, va possibilitar la participació en la “Gran Enciclopèdia Catalana” on es va destacar que el Carlisme va estar en oposició “a la politica centralitzadora i uniformadora dels Borbons” o que, també el Carlisme en la seua tendència autonomista culminaria “en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906)”; igualment es va col·laborar en “Tele estel”, i en altres espais: revista “Gorg”, o l’editorial “3 i 4” de “Acciò Cultural del País Valencià” amb publicació de “Carlisme i Autonomia al País Valencià”, entitat que en 1984 oferiria un homenatge a Carles Vilar en el Circul Carlista de Vila-real.
Joan Fuster moriria en 1992 no sense abans gaudir del “homenatge” de la reacció centralista feixista amb dos atemptats amb bomba. En 1982, va morir el seu pare, el veterà, respectat i admirat Cap Comarcal Carlista de Sueca i ningú de la direcció del carlisme (tradicionalisme reaccionari) valencià va acudir al sepeli provocant en Fuster una indignada denúncia de tan inqualificable (encara que si molt qualificable) proceder, escrivint en “La Vanguardia”: “Cuando le enterramos, sus correligionarios no se atrevieron a ponerse la boina roja. Quizá ya me tenían miedo. Pero me dió mucha pena. El difunto se merecía un Oriamendi de charanga”. Aquells tradicionalistes feia temps que estaven alineats al davant comú ideològic amb Fraga que al març de 1983 glossava a València la identitat valenciana “a partir del seu esperit faller”: ardan deia “los ´ninots´ de falla de los que han engañado y no han sabido ser valencianos”. Es mantenia la identitat ideològica entre el reaccionarisme tradicionalista de boina roja valencià i l’antic ministre del Montejurra 76. E.O.
