Valencià
Pot ser, la qual cosa sempre ha sigut i va amb l’ADN de tot ser vivent. I és ser rebel. De la infància a la maduresa de l’adult, es passa per qüestionar-se tot. Tot és tot. Els majors es tornen bojos perquè no segueixen els seus patrons, no fan cas a les coses evidents i un llarg etc. El que succeeix és que estan buscant les seues motivacions i al final el que volen és trobar el seu espai. Podríem dir que l’ésser humà naix amb la innocència de creure’s tot el que li diuen, per a qüestionar-lo tot quan entra en l’etapa de la joventut i després d’assentar-se en el seu rol de vida caure en la maduresa adaptant-se a una nova forma de vida que a vegades és tot el contrari del que ha estat defensant en la seua joventut. El que li hem vingut cridant de “aburguesament”. Que hi ha moltes excepcions, ho sabem, però en la majoria funcionem així.
Doncs bé. La joventut d’ara ha trencat aqueix esquema. No busquen el seu espai, simplement perquè no el tenen. I en això els majors o millor dit la generació que els precedeix, no ha sabut fer els seus deures. Realment hauríem de dir, no els han volguts fer.
L’ésser humà és l’únic ésser viu que entropessa amb la mateixa pedra des de l’inici dels temps. Hi ha una generació que naix sense tindre res, lluita per a aconseguir-ho i el que transmet a la següent és donar-li-ho tot fet perquè no hagen de patir com ells ho van fer. És pel que es passa a una generació apàtica, ho té tot. La següent com no rep res, ha de lluitar per a aconseguir-ho. I així pels segles dels segles.
Estem doncs, en el “impás” d’una generació que va haver de lluitar per a aconseguir els seus drets i llibertats i la que vindrà que haurà de tornar a lluitar per a aconseguir el que l’actual no li pot donar.
Són doncs els joves actuals culpables de no transmetre res a la següent generació? Són per això uns “pasotes”?
“Pasotes”, inútils, idiotes, ximples, n’hi ha hagut sempre. El problema és que hui dia quasi tots ho són. I això és un problema.
Tenen ells la culpa. Ni parlar. La culpa és dels quals els precedeixen, que no han sabut transmetre’ls els autèntics valors de l’ésser humà.
Els majors tenim la gran culpa d’haver-nos doblegat mansament als desitjos de l’antítesi de l’ésser humà. Hem canviat la llibertat pel llibertinatge. La justícia per l’interés partidista. La política pel circ mediàtic. La generositat pel menyspreu. La comprensió i el respecte per l’ego.
No, la joventut no és “pasota”. L’hem feta “pasota” nosaltres. Ells no tenen la culpa. Només són notícia els seus actes deplorables, res de les coses positives que tenen. I sobretot ningú, però ningú els tira un cable.
Fàcil però que molt fàcil dir que els tenim a casa i no hi ha manera de traure’ls. A on aniran? Que estan tot el dia haraganejant. Però quin futur tenen? És que hi ha per a desesperar-se. Sembla que està prohibit traure en la premsa el nombre de suïcidis de gent jove que es produeix. Un conegut, maquiniste de tren, em comenta la quantitat de suïcidis que es produeixen en les vies ferroviàries. Però clar, això ens trauria els colors, si és que encara ens queden.
Ajudem-los en la seua lluita per llaurar-se un futur, que encara que és incert, serà totalment negre si no se li fa front.
Comencem per no demonitzar a la gent jove, reivindiquem d’entrada que es complisca la Constitució en matèria de casa per a tothom, treball digne i de respecte a les llibertats que ara estan amagades.
Són ells sí, els que han de lluitar. Són ells sí, els que han d’aprendre que els seus drets i el seu futur no els caurà com a mannà del cel. Que sense lluita no hi ha assoliments.
Però també els majors devem si o si, assumir els nostres errors, fer-los veure que hem errat, que no hem fet els nostres deures envers ells. Ajudem-los.
Alerta, ajudar no és conduir, ni marcar el seu camí. Ni tan sols donar-los cap consell. Simplement posar-nos al seu costat per al que necessiten, encara que ens coste. És el preu a pagar per ser nosaltres i únicament nosaltres, els “pasotes”.
