Castellà
Sempre ens passa igual. Hi ha un procés en l’ésser humà que fa que es blinde davant una contrarietat. Per posar un exemple estem en un entorn de soroll i al poc, a penes el notem. El mateix si en el nostre entorn hi a una forta olor. Són mecanismes que el cos dilueix o bloqueja, per a protegir-nos.
Passa el mateix amb els desastres locals o mundials. Hi a una guerra a Síria, amb milers de desplaçats i ens commou al principi, després passem llevat que sorgisca algun escabrós detall que ens trenque el “normal” esdevindre dels fets.
Ve al cas perquè la invasió d’Ucraïna per Rússia, com s’allargue en el temps, passarem d’ella. Hi a un altre detall, que es dona amb el poble saharaui, primer per haver sigut una colònia espanyola, segon per estar a Àfrica i tercer per estar prop de nosaltres, que fins i tot reclamant l’ONU que se celebre un referèndum per a decidir el seu futur, doncs res, al poc ja els hem deixats a la seua sort.
No oblidem MAI que les desgràcies dels pobles, que pateixen guerres, vexacions, barbaritats, etc., no és per la seua culpa, sinó per l’afany d’uns pocs a repartir-se les seues riqueses.
La diferència entre la immunitat que el nostre cos exerceix sobre els elements que afecten la nostra vida quotidiana i els efectes que els afecten als altres, és que aquests són persones.
Simplement posem-nos en el seu lloc, què és el que faríem? Què esperaríem de les altres persones? En definitiva, què seriem capaços de fer i que esperaríem que feren amb nosaltres, si se’ns llevara la qualitat de vida de la qual gaudim? No parlem de les seues reivindicacions justes, que també.
L’olor, el soroll, és fàcil d’evitar, l’un altre no.
No siguem egoistes, no mirem cap a un altre costat i no pensem que això no ens passarà mai.
Que li ho diguen als ucraïnesos, la qualitat de vida que gaudien, igual o semblant a la nostra, i el que els ha caigut damunt.
O que li ho diguen als saharauís que esperaven el nostre suport perquè els vam prometre ajuda en les seues reivindicacions, com a poble i com a persones que ara els hem deixat tirats, entre altres coses, per continuar mantenint el nostre nivell de vida.
No val la filantropia, NO SERVEIX DE RES. cal sacrificar-nos en la seua ajuda perquè després, un dia si s’escau, ens puguen ajudar.
Encara que només siga per això.
