Són necessàries les guerres?

Per activa i per passiva, no. Si observem a la naturalesa podem veure infinitat d’actuacions que en principi les podríem confondre com a guerres. Aquestes serien els atacs que es produeixen entre les diferents espècies d’éssers vius, tant animals com vegetals. Totes elles encaminades a aconseguir la supervivència i no supremacia de la seua pròpia espècie.

A l’ésser humà se’l considera “el rei de la creació” alguna cosa així com que li està permés fer i desfer el que li vinga en gana, no sols per a la seua supervivència sinó per a la seua conveniència.

El tret que li permet ser superior a la resta d’espècies és el seu poder de dialogar. Aquest i només aquest serie el motiu principal per a considerar-lo el rei de la creació.

No obstant això, assistim dia rere dia, a l’absolut menyspreu d’aquesta sublim capacitat. És igual que existisquen tractats internacionals, que prèviament s’haja pactat fora mida, al final tot pot saltar per l’aire davant l’obstinació d’una de les parts.

El lamentable és que sempre ho provoquen les parts que menys han de perdre i molt a guanyar. En qualsevol conflicte, les elits que el generen viuen alegrement mentre que els que el passen realment malament és la societat a la qual despòticament aqueixes elits diuen protegir. Sense anar mes lluny, centrem-nos en l’actual guerra anomenada d’Ucraïna. Les elits russes per a aconseguir afermar la seua hegemonia en els seus negocis necessiten camins i llocs per a aconseguir-ho. El primer fou l’Invasió de Crimea, i després  el atac a Ucraïna, per  facilitar-se un corredor propici entre la mateixa i Rússia.

Què diu el poble rus? La immensa majoria està en contra, els soldats emprats en el conflicte no estan per la labor, però a les seues elits els és igual. Per l’altra part els ucraïnesos, sense moure un dit, han passat d’una vida alegre i feliç (com nosaltres la gaudim) a haver de perdre-ho tot (fins i tot la vida) i ser un desgraciat en el seu propi món. Estaríem nosaltres disposats a passar per la seua situació?

Tenim un exemple molt clar per a contestar a aqueixa pregunta. No fa molt, passarem per les conseqüències d’una Pandèmia. Del mal que ho vam passar (res a veure amb el que estan passant els ucraïnesos), ens vam adonar de l’important que és tindre qualitat de vida. Doncs bé, salvant totes les distàncies, la pandèmia va vindre per una sèrie d’errors de la humanitat, però sense responsable directe. Però és que als ucraïnesos els ve amb responsables directes. Aqueixa en la trista diferència.

I enfront d’això Què es pot fer? DIALOGAR

I si el diàleg fracassa, què és el següent a fer? SANCIONAR

Ah, però es qu’ací entropessem amb un altre problema, les sancions no sempre són a gust dels que les propossen.

En lloc qu’els sancionadors siguen un bloc compacte en què les accions siguen d’obligat compliment per a tots, solen aparéixer els interesse particulars. Anem al gra. Si el veto al gas, petroli i carbó rus haguera sigut total, la guerra estaria liquidada per la falta de recursos econòmics per als russos. Com la mateixa UE té membres que no apliquen íntegrament aquestes sancions, doncs tenim què les elits russes no estan massa preocupats.

Una altra dada important, es qu’els diàlegs i les seues possibles sancions, s’han d’anticipar als conflictes ja generats. És una manera de reconduir els mateixos. Aquestes elits que decideixen generar greus actuacions són molt perilloses, ja que tendeixen a ser molt orgulloses i tancar un conflicte ja iniciat pot suposar, per a ells, una derrota. I això pot generar el “ si perd jo, perdrem tots”. Holocaust nuclear? Qualsevol cosa.

Comparteix:

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *