No és nou, però continua sent igual de dolorós i inadmissible. El major signe d’identitat de la particular personalitat valenciana és l’idioma, la llengua que aportada pels repobladors arribats a partir del segle XIII han format i donat permanència a la personalitat i cultura pròpies dels valencians però que sens dubte i per això ha sigut el seu anihilament el permanent objectiu primordial mitjançant la imposició d’un altre idioma diferent i de la perenne política d’assimilació per un estat al servei del destructor centralisme amb la mantinguda col·laboració de la noblesa i de la burgesia del país, una cosa ja detectable des del segle XVI i amb suport i imposició oficial a partir de 1707 després del sotmetiment del país mitjançant el centralisme provincialiste des de l’ocupació. Va ser a partir de llavors quan es va oficialitzar tal anihilament cultural de l’ésser dels valencians, del seu idioma.
Hui ens trobem en una situació nova quant al continuat procés de destrucció de la llengua dels valencians (dialecte del català segons qualsevol estudi filològic en un criteri compartit pel no-res sospitós de catalanisme Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua) i així ho podem observar en les actuacions que en tal direcció s’executen tant des de la Generalitat com per les regidories que han ocupat membres del partit que hui, acrescuda i sense cap dissimulació, manté la política aniquiladora del franquisme respecte al ser nacional del País Valencià.
Una de les últimes mostres de tal accelerada política destructiva s’ha produït amb l’orde per un regidor de VOX de canvis en la llista de carrers de la ciutat de Castellò i que afecten entre altres vies als carrers d’Isabel Clara Simò, de Benvingut Oliver, de Joan Fuster, d’Empar Navarro… Raó de tals canvis?, fonamental i quasi exclusivament l’exercent fidelitat de tals personatges al seu país, fidelitat hui qualificada com a catalanisme actuant.
Examinem breument cada cas:
– L’escriptora alcoiana Isabel Clara Simó ha obtingut nombrosos reconeixements per la seua tasca literària, d’entre els que cal recordar el “Premi València 1995” i el “Premi Crítica d’Escriptors valencians 1999”.
– Benvingut Oliver (jurista de Catarroja) ha sigut, i continua sent, el màxim historiador i tractadista del Dret valencià, amb una obra immensa. Autor d’una “Hª del Dret a Catalunya, Mallorca i València” i d’un altre estudi sobre “Les Corts dels antics Regnes d’Aragó i de València, i Principat de Catalunya”. Però no és només eixe el seu pecat polític sinó haver sigut el primer que, en 1876, va utilitzar la denominació “Països Catalans” (posteriorment, en 1933, seria F. Mateu Llopis qui ho va fer amb la de “País Valencià”).
– Quant a Joan Fuster què direm?. El màxim assagista valencià, de pare carlista respectat per totes les faccions abans i després de la guerra civil, no sols es va interessar pel Carlisme (no per la reacció tradicionalista) sinó que fins i tot secundaria i facilitaria la promoció intel·lectual de carlistes. Tal vegada, per a la reacció neofeixista de VOX eixa actitud haja sigut motiu suficient per a la seua eliminació de la llista de carrers castellonencs.
I acabem amb una il·lustrativa anotació històrica quant a respecte al sentiment d’una comunitat. A Castelló existix un monument dedicat a la seua victoriosa resistència quan el setge carlista patit durant la primera guerra. Doncs bé, quan en l’última (1936-1939) van entrar els requetés (els carlistes) a Castelló a ningú se li va ocórrer derrocar-ho. Els carlistes han sabut respectar els sentiments nacionals de cada poble, de cada país. Eixa és la seua diferència substancial amb el feixisme, fidel hereu actual del centralisme aniquilador al País Valencià. E. O.