Un d’ells és el que tenen els municipis de la costa valenciana, amb la pujada del nivell de la mar i els continus temporals que generen la degradació d’aquesta.
Cal partir que a costa del turisme s’ha maltractat el litoral marítim. S’ha construït, en alguns caos, a tocar l’aigua, no s’ha previst cap problema a ocasionar per les barbaritats que s’han comés, sense cap ni to. Així veiem com emparant-se en lleis que només protegeixen els resultats positius dels grups promotors s’han anat menjant el litoral, encara que aquest fora un paratge paisatgístic per al gaudi i delit de tota la societat. Tot ha anat substituint-se per la rajola i el ciment, generant múltiples apartaments, hotels i ciutats de vacances que han generat innombrables beneficis econòmics per als ajuntaments de torn. Diem de torn perquè no són ajuntaments representatius dels seus respectius municipis sinó només lligats a interessos econòmics que desgraciadament solen estar d’esquena a l’únic amo d’aquests que són el propi poble.
Només cal veure qualsevol municipi costaner que, en la seua expansió en apartaments i habitatges estivals, compten amb escasses voreres, amb carrers estrets i sense espais públics on poder passejar i escampar-se la ciutadania. Les construccions privades han prevalgut sobre les públiques, fins i tot sobre els béns patrimonials tant històrics com artístics. Un lamentable exemple el tenim precisament molt pròxim, en el nostre territori, concretament en Penyscola, població històrica, artística i d’atractiu únic per a turisme de qualitat, una Abadia de Saint Michel mediterrània, emmurallada, amb castell templer, seu d’un antipapa, Benet XIII, unida tan sols a la costa per un prim istme (vegeu la pel·lícula Berlanga “Calabuig” per a rememorar la seua bellesa única) i que a partir dels anys 60 del passat segle ha sigut salvatgement desnaturalitzada en un afany urbanístic sense cap sentit malgrat tindre tota la costa per a consumar tal afany depredador.
Una situació d’anarquia en estudis, projectes i execucions que ara mostra la seua cara més amarga després dels temporals que recentment ha patit la nostra costa. Els municipis exigeixen a la Direcció General de Costas del Ministeri de Transició Ecològica que execute projectes que frenen l’avanç de l’aigua. L’absència de la seua execució, tal com denuncien els propis residents, només fa que s’agreuge la situació. D’entrada, no serveix de res executar aquests projectes, que bàsicament consisteixen en aportacions d’arena i la construcció d’espigons si abans no es fa un estudi seriós de les conseqüències que ens pot portar el Canvi Climàtic amb la pujada del nivell de la mar i els més que freqüents durs temporals. D’altra banda, no s’entén com Costas pretén derrocar un nucli marítim ja existent en el temps amb un altre de viles a tocar l’aigua, a les quals no derruirà. Serà perquè les primeres són de gent humil i les viles de gent rica?
Per què parlem de centralisme? Perquè és evident que els problemes que es pateixen en la zona no els afecta directament els que han de decidir. Si per contra foren els propis ajuntaments els qui s’encarregaren de solucionar-los, ens lluiria més el pèl. Però per a això cal canviar moltes coses, De primeres que els ajuntaments siguen representants de tot el seu poble, no del seu partit dominant. Que la fiscalitat siga equitativa en funció de les necessitats d’aquests i sobretot que hi haja un consens entre les diferents poblacions costaneres per a coordinar les accions a realitzar i que aquestes no afecten als altres.
Principi bàsic de la democràcia: els meus drets mai han d’estar per damunt dels drets dels altres.