“La societat té als polítics que es mereix”. Una frase repetida mil vegades, però que porta a l’engany. De primeres, és real. Una societat en la qual es preval al dolent, al fanfarró, a l’encobridor, al trampós, en definitiva, a tot aquell que fa i provoca el mal, i per contra tot el que va fent el bé té totes les de perdre. És lògic que els seus representants demostren i executen eixa condició. Mirem el que esdevé en les diferents cambres polítiques i comparem amb el que es viu en esta societat.
De segones, la societat del bé obrar, que no creu que eixos polítics li representen, no ha d’acceptar la frase que encapçala este escrit.
La societat del bé pensar i actuar deu i ha de lluitar per a erradicar a eixos polítics que diuen els representen, perquè no és així.
Tot això ve al cas perquè hi ha una dita que diu “si no vols que se sàpia, no ho faces”. I les declaracions de la *exconsellera Pradas davant la jutgessa del cas DANA, posen de manifest que estos polítics no ens representen.
No comentarem les possibles conseqüències jurídiques. No devem. Si que podem comentar les polítiques. I estes passen per exigir des d’ara mateix! la dimissió de tots els polítics implicats en el cas i de pas investigar a la resta pel seu treball.
Que hi haja polítics que sense saber ni tindre idea de com funciona la seua corresponent Conselleria, Direcció General o el càrrec assignat es fiquen o els fiquen en este, és com poc una irresponsabilitat. Què sap un polític de gestionar sobre el treball que se li assigna? La majoria, ni “pajolera idea”. Així ens ha anat i així ens va.
Els tècnics de la branca que siga tenen una trajectòria reconeguda, però no tenen l’autoritat necessària per a implementar les decisions que es requerixen. Per a això estan els polítics, que han d’avalar i posar en marxa eixes decisions tècniques, per ser els responsables de tal decisió. Com ocorre en qualsevol empresa del sector privat. Un director que sap que va, s’acompanya de tècnics que saben i molt del que es tracta.
En el cas de Pradas, es demostra l’habitual. Polític/a que cal col·locar com siga on siga, sense tindre ni idea del que s’emporta entre mans. Doncs saber saber, si ho sap, el bon pessic de salari que s’emporta. El problema és quan ha d’exercir el seu treball i més amb un drama com el de la DANA. Segurament a ningú li agradaria estar en la pell de Pradas per tot l’ocorregut i més en eixe fatídic dia 29O. Ens imaginem preguntant-se: Què faig, que faig? Cridant al seu mentor Mazón i este desaparegut políticament, imaginem-nos amb l’expressió: “i a mi que em comptes? Total, una falta monumental d’experiència i gestió.
Els polítics han d’estar els que ens mereixem i si no servixen tot just començar, fora.
La política ha de ser per a gent vocacional de servici a la societat, no per a servir-se d’ella.
La Democràcia requerix d’una lluita constant per a mantindre-la, en això ens va el nostre benestar. Si no ho fem, ens la llevaren aquells que no volen que visquem en llibertat. I la llibertat es conquista dia a dia.
No ens fiem dels que estan o volen estar. Busquem a aquells que ens puguen representar amb dignitat i no caiguem en què siguen ells els que es presenten com a garants de tot això.
