50 anys ja, d’un crim d’Estat, que atén el “lligat i ben lligat”. Una expressió que per als nascuts després del 76, no els dirà absolutament RES.
Una frase que la Dictadura franquista, va imposar i, que arriba fins als nostres dies.
Potser les generacions posteriors han sentit parlar alguna cosa, en el seu aprenentatge escolar i acadèmic, del que va ser l’anomenada Transició. Segur que els van inculcar lo modèlica que va ser, però no el que va costar en sofriment i vides humanes. Sempre s’ha tractat de tirar un tupit vel als esdeveniments que es van generar durant la guerra civil (tota guerra és inhumana, però la civil és la més cruenta), la seua postguerra, la dictadura en tota la seua extensió, la transició i fins i tot en aquesta pseudodemocràcia. Perquè també són crims d’Estat, els sainets que aquest dies estem veient en els jutjats.
Sempre, sempre perden els mateixos: la ciutadania del carrer, els pàries, els que no tenen on caure’s morts, els que es desviuen pels altres, a canvi fins i tot de la seua vida.
Aniano i Ricardo, juntament amb molts altres, van ser victimes que només buscaven i lluitaven per tindre una societat lliure i justa, no per a gaudir-la ells (que també), sinó per a gaudir-la totes les generacions posteriors. Un sacrifici massa alt perquè quede en l’oblit. Perquè no sapiem agrair la seua gesta, per la falta d’informació a la qual hem sigut sotmesos.
No oblidem que qui no coneix la seua història esta condemnat a repetir-la.
Sona hui a alguna cosa?
