LES LLIÇONS DE LA PANDÈMIA

El COVID-19 a part de demostrar-nos que no som tan immunes com ens pensem,  ens ha portat una lliçó de democràcia. Ens créiem que vivíem en una societat democràtica i la “bestiola” ens ha demostrat el lluny que estem d’això.

Un principi democràtic diu que la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre.

És correcte que no s’obligue a vacunar, és un acte voluntari, però no és correcte que  per no vacunar-se s’estiga provocant que la resta de la població vacunada haja d’estar, a més, obligada a complir unes normes higièniques per a no contagiar-se per culpa dels no vacunats. Anem a vore, tornem al principi de llibertat. Tan important és, que un siga lliure de vacunar-se o no, com que el vacunat puga viure en tranquil·litat. Sota pena de que els no vacunats es retiren voluntàriament a un monestir i no facen vida social.

Les autoritats no saben com atallar-ho, ja que respecten la decisió dels quals no volen vacunar-se i al mateix temps no poden protegir els vacunats perquè és antidemocràtic obligar o apartar de la vida social, als que no són partidaris de fer-ho. És a dir, s’està prevalent a uns en detriment dels altres.

El correcte és que tots prenguem consciència que la pandèmia requereix de resolucions dràstiques i ara com ara les vacunes compleixen la seua funció. És clar que els efectes secundaris no es coneixen ja que no han pogut ser contrastades, però de moment han aconseguit frenar els contagis que era el primordial. També hauria de ser una societat justa i no egoista, tractar d’aconseguir que tot el planeta aconseguisca el mateix percentatge de vacunació. No és de rebut que una part de la població (la més rica) estiga vacunant-se amb la presa de la dosi de record i hi haja països que no tinguen la totalitat dels seus habitants vacunats amb la primera dosi. No és democràtic el tot per a mi i els altres que es podrisquen.

Però en tot aquest context, la qual cosa realment sorprén és que les autoritats amb les seues excuses tracten de tapar la seua falta de servei a la ciutadania. Un dels factors en els quals es basen per a quantificar l’avanç o reculada de la pandèmia és la pressió hospitalària i la falta de personal sanitari.

La sanitat és una necessitat vital i consegüentment ha d’estar condicionada per a cobrir totes les necessitats. Si el cos de bombers, posem per cas, es reduïra a la meitat, perquè la major part dels dies no tenen cap servei, què passaria quan sorgira una emergència? Doncs que no es podria atendre per falta de recursos. Per tant està justificat tindre un cos de bombers amb equipament i personal adequats, encara que la major part dels dies estiguen inactius.

Què fem amb la sanitat? Doncs tot el contrari, ja que hem vist que arribat el moment d’una emergència, ni es disposa  de material ni de personal per a fer-li front. I seguim, cabuts que cabuts,  negant l’actualització d’aquests, que fins i tot són insuficients en situacions normals.

Senyors que la sanitat no ha de ser generadora de superàvits, tot el contrari, ha de ser, per definició deficitària, com ho són els serveis de bombers, per a poder atendre les necessitats normals i les emergències.

Algú podrà esgrimir que el que es vol és prevaldre a la sanitat privada. Doncs no, la sanitat privada està a l’altura de la pública, ja que com  prima el benefici, el malalt l’importa ben poc. I així estem.