Al marge dels enfrontaments que sense gens de respecte i en to i expressions mes propis de pati de veïnatge com les dites en la recent sessió del nostre parlament “regional”, és de destacar el fons de tan vergonyós espectacle. Sempre s’han produït en el parlamentarisme situacions vergonyoses, però en les Corts Valencianes mai han sigut de qualitat tan mesquina i no sols pel seu contingut sinó també, i de manera destacable, per la forma de tals atacs. Pot, o és segur, que la hui ja total lliurament del PP territorial al mandat del postfranquisme amb la càrrega que això comporta haja insuflat una seguretat i fortalesa a la dreta hui dominant en la regiduría (perdó pel terme, però és el mes adequat per al bast totalitarisme en l’actual impresentable govern de la “comunitat”) del seu cada dia mes impresentable governança, i això amb ús aclaparador del castellà perquè fins i tot el cap de la “oposició” socialista el feia amb total perfecció sense cap concessió a l’altra llengua oficial (el minoritzat i menyspreat “valencià”) l’ús del qual o simple balboteig era ignorat per algú que, segons la seua representació de cap del principal partit de l’oposició, es mereixia que tal personatge haguera tingut la gentilesa d’aprendre-ho mínimament i articular alguns balbotejos en l’idioma dels Furs fundacionals del Regne i fins de l’actual Estatut de la “comunitat”.
Però siguem -una vegada mes- benvolents i acostem-nos a la realitat d’una llengua el menyspreu i el desús de la qual implícit es va iniciar ja en el segle XV i es va oficialitzar en el XVIII amb els borbons en un declivi que no ha cessat fins als nostres dies mitjançant un increment accelerat per l’imperi absolut dels mitjans de difusió que potencien l’idioma dominant hui cada vegada mes utilitzat per uns partits que cada dia dissimulen menys l’objectiu final de la seua política no ja només centralista sinó enfortidora i impulsora de la seua permanent meta: aniquilar les restes lingüistiques d’una cultura identificadors d’una nacionalitat, política que cada dia amb major nitidesa practiquen per a aconseguir, almenys quant al País Valencià, el seu desitjat objectiu final: que este territori siga, si potser, una simple àrea vacacional, d’entreteniment i descans per als habitants almenys de Madrid, és a dir una cosa molt similar al destí somiat per Trump respecte a Gaza, i és per això que obstaculitzen qualsevol projecte que ho dificulte: vegeu el “corredor mediterrani” en aparent construcció des de fa mes de 20 anys i encara sense clar final.
És l’idioma, la llengua, l’obstacle que provoca la reflexió que el valencià és un poble diferenciat i que, pensen, en unió d’altres -dos almenys- pot impedir la materialització de l’objectiu exposat. Aniquilar eixa ultima davantera és l’objectiu prioritari i això pel mitjà que siga. Ho hem vist no fa molt amb la política del “conseller” Barrera, antic torero dotat de fons per la Generalitat que destinava a fomentar escoles taurines a Madrid!, i ho continuem comprovant amb el seu actual successor que segur de la supremacia del castellà va convocar i va celebrar un símil de “referèndum prospectiu” respecte al valencià en la seguretat de victòria aclaparadora per a l’ensenyança de l’idioma oficial de l’estat, però amb resultat decebedor per al seu intent.
Ja se sap que en tots els països, en qualsevol sistema polític i mitjançant alternança pacifica o armada, les diferents cultures, partits i tendències estan en contínua pugna per aconseguir el poder, esperem que per al poble, per al País Valencià, no s’arribe massa tard i s’aconseguisca impedir. De tots nosaltres en bona part depén.
Evaristo Olcina, militant del PCV
