Durant els últims anys diversos estudis sociològics i enquestes electorals han detectat un desplaçament cap a posicions conservadores entre una part significativa de la joventut espanyola.
Este fenomen, lluny de ser anecdòtic, planteja interrogants profunds sobre el clima polític, el malestar social i la capacitat de l’esquerra per a connectar amb les noves generacions. Explorar les seues causes i possibles efectes és fonamental per a entendre el present i el futur de la nostra societat.
Causes estructurals: precarietat, incertesa i frustració
Lluny del que alguns discursos conservadors proclamen, la tendencia cap a la dreta de la juventud no sorgix d’un increment del benestar o de l’optimisme cap al futur.
Paradoxalment, emergix en un context on els jóvens espanyols s’enfronten a condicions especialment dures: salaris baixos, lloguers impossibles, dificultat per a emancipar-se i una sensació d’estancament vital que sembla no tindre eixida.
En eixe buit, discursos que prometen ordre, seguretat i meritocràcia apareixen com a respostes simples a problemes estructurals complexos.
L’extrema dreta explota esta vulnerabilitat oferint un relat emocional: els jóvens no se senten amos de la seua vida i algú ha de ser el culpable. Migrants, feministes o institucions democràtiques es convertixen en els bocs expiatoris perfectes per a tindre enemics que justifiquen els seus discursos xenòfobs i excloents.
El descrèdit de la política i el fracàs comunicatiu de l’esquerra
L’esquerra tradicional ha perdut capacitat per a connectar amb els codis culturals i comunicatius de la joventut. Mentrestant, els nous grups d’extrema dreta han comprés perfectament l’ecosistema digital: vídeos, memes, narratives de rebel·lia contra el políticament correcte i estratègies de victimització eficaces.
A més, una part de l’esquerra ha transmés —sense buscar-ho— un discurs moralitzador, percebut com a llunyà dels problemes quotidians. Quan parlar de justícia social es reduïx a gestos simbòlics i s’oblida la materialitat de la vida —treballe, vivenda, estudis, salut mental—, s’obri la porta al fet que uns altres òmpliguen eixe buit.
L’hegemonia cultural de l’individualisme
Els jóvens han crescut en un entorn marcat pel neoliberalisme: competició permanent, culte a l’emprenedoria i responsabilitat individual com a explicació de qualsevol èxit o fracàs. En eixe marc, la dreta oferix un relat coherent amb l’aprés: “si t’esforces, tiraràs avant; si no ho aconseguixes, el problema és teu”.
L’esquerra, per contra, té més dificultats per a transmetre de manera atractiva un missatge col·lectiu en un món obsessionat amb el jo, la marca personal i l’autoexplotació.
El paper dels mitjans i les xarxes socials
Els continguts virals afavorixen missatges simples, emocionals i polaritzants. La ultradreta domina este terreny perquè les seues respostes són contundents, fins i tot encara que siguen falses. L’algorisme recompensa l’incendiari, no el matisat.
Els nostres jóvens són natius digitals, però no han rebut una educació del digital i un ecosistema mediàtic creixentment alineat amb interessos conservadors, contribuïx a normalitzar idees reaccionàries que fa una dècada semblaven marginals.
Possibles efectes: una societat més desigual i autoritària
Si esta tendència es consolida, la nostra societat podria enfrontar-se a un panorama preocupant:
Retrocessos en drets socials i llibertats civils.
Es debilitarien avanços en matèria d’igualtat, diversitat sexual o protecció social.
Enduriment del discurs antiimmigració i ruptura de la convivència.
Narratives xenòfobes podrien traduir-se en polítiques excloents.
Normalització de l’autoritarisme democràtic.
Un clima polític on la mà dura es perceba com a solució legítima als problemes socials, debilitant contrapesos institucionals.
Desmobilització i cinisme.
La joventut podria caure en la idea que la participació col·lectiva no servix de res, deixant l’esfera pública en mans de minories molt organitzades.
Què podem fer des de l’esquerra?
La reacció no pot basar-se només a denunciar, ha de construir:
Un projecte materialment transformador: vivenda accessible, ocupacions dignes, educació pública potent i polítiques que retornen horitzó als qui senten que no tenen futur.
Un llenguatge nou: emocional, quotidià i pròxim, que entenga com pensa i sent una generació que no respon als codis polítics de fa 20 anys.
Espais de participació reals: on els jóvens no siguen espectadors, sinó protagonistes.
Una visió de comunitat: enfront de l’individualisme neoliberal, recuperar la idea que ningú tira avant sol i que la llibertat es construïx col·lectivament.
La tendencia cap a la dreta de la joventut espanyola no és inevitable ni irreversible. És, en gran manera, la conseqüència d’un context social hostil i de la incapacitat de l’esquerra per a oferir un projecte il·lusionant i transformador. El desafiament consistix a reconstruir un horitzó on l’esperança i la justícia social tornen a ser forces mobilitzadores, especialment per als qui més necessiten un futur millor.
