Es tracta d’una vella i repetida història: des de Catalunya i no des del País Valencià ni pels seus partits ni pels poders factics valencians s’ha reclamat oficialment la restitució dels Furs de València, del Dret Civil valencià, la qual cosa sí ha fet el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián i amb això se’ns recorda que els valencians vam tindre unes llibertats nacionals que ens van ser arrabassades en 1707 després de la batalla d’Almansa. sent els valencians la major víctima del primer borbó amb un acarnissament molt superior al patit pels altres territoris de l’antiga confederal Corona d’Aragó. Amb tal reclamació per un no valencià no concernit directament queda acreditada la pàl.lida desvaída i només aparent consciència nacional no sols dels dirigents sinó dels ciutadans d’un territori, el nostre, que durant segles va gaudir d’un règim, el foral, dels més avançats i progressius de tota la plural i fràgil arquitectura institucional que en els segles següents oficialment es denominaria les Espanyes.
Els Furs, atorgats pel rei Jaume I res més completar-se la conquesta de tot el territori i que amb el transcurs del temps van arribar a ser 1500 normes sobre qualsevol tema relacionat amb el Dret, es van mantindre vigents, amb plena efectivitat pràctica mitjançant una base molt sòlida constituïda per la incorporació amb fidelitat dels usos i costums dels habitants del territori, una fidelitat que es consolidaria definitivament quan en 1261 Jaume I va manar que es traduïren del llatí de la seua inicial redacció a la llengua del poble, la que havien portat els seus nous habitants, i els va jurar davant les Corts del nou país. És difícil trobar una figura històrica de la qualitat humana d’aquell rei, un home que en el seu testament (20 de Juliol de 1276) demanava així als qui generació rere generació li succeïren en el govern del territori: “Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts”.
Uns Furs que en la seua vigència i aplicació estarien sòlidament constituïts per les normes utilitzades des del segle XIII al XVIII, en bona part elaborades pel propi poble segons la seua pròpia experiència i que acollien tots els usatges referits a herències, donacions, matrimoni, compres i vendes, fires i mercats, lloguers, prestecs… així com als actes delictius i les seues penes. D’ací, de la seua autenticitat basada en la saviesa i la pràctica populars, es derivaria l’arrelament i força de la seua vigència i plena acceptació multisecular. Hui de tan sòlid edifici pràcticament sol queda el Tribunal de les Aigües i alguns usatges que van escapar del criminal afany aniquilador de 1707 practicat pel primer borbó, personatge que iniciaria una nefasta saga dinàstica amb molt escasses excepcions.
La tragèdia de l’autogovern valencià va continuar amb una mostra tan evident com va ser el paral·lel desistiment nacional de l’aristocràcia del país a fi de mantindre el seu privilegiat estatus de classe, la qual cosa donaria origen a una burgesia d’acatament subsidiari i servil al centralisme estatal, enfrontada a la resistència popular a perdre les seues arrels, els seus signes d’identitat, la seua nacionalitat en definitiva, originant-se un procés -els resultats els estem veient- que ha portat a la pèrdua progressiva de la principal i més definitòria mostra diferenciadora, la llengua, amb el que això comporta d’implícita submissió al poder central amb imparable procés d’anul·lació del propi ser nacional. En el que hui oficialment es denomina “Comunitat Valenciana” (ni País ni l’inicial i històric de Regne: comunitat, com una ínfima associació de veïns?) els poders factics de l’Estat mantenen el seua mala disimulada estratègia d’anul·lació de la diferència que directament concreten en la llengua com més visible signe identitari i d’ací veiem el renovat interés que la dreta submisa i el totalitarisme rampant desenvolupen per a anul·lar “el valencià”, dialecte del català (sí, dialecte de la seua llengua mare, consulte’s el que no-res sospitós Reial Acadèmia Espanyola concreta sobre aquest tema en el seu Diccionari oficial) en una inequívoca mostra de prevenció davant un més lliure Est peninsular amb concentració de riquesa.
La restauració del ser valencià és difícil, i en poques ocasions s’ha intentat amb serietat, eficàcia i continuïtat. Tot ha quedat en actes i declaracions més simbòlics i precaris que efectius, així la restauració carlista de la Diputació General, amb President assassinat per l’exèrcit de repressió i ocupació centralista en la 3a guerra, o fins i tot la significativa i simbòlica anècdota d’una emissió de segells postals propis i exclusius valencians amb circulació efectiva en els territoris controlats pels carlistes en igual temps. Caldria esperar a 1978 per al nomenament, precari i amb fallits intents d’autogovern, d’un provisional President, el socialista Josep Lluis Albiñana que va pretendre la restauració de la Generalitat mitjançant un accelerat assaig anul·lat per una rampant dreta postfranquista i una esquerra dividida i sense clars objectius “nacionals”. La resta, els seus successors (Lerma, Zaplana, Olives, Camps, Fabra i Puig) acrediten mitjançant la seua actuació ser simples gestors delegats de l’omnipresent poder central -alguns, fins i tot, fins amb personal situació compromesa davant els tribunals- i amb això han mantingut una imparable submissió fins a arribar a l’extrem de ser l’actual sucursaliste de la dreta hui en el poder, al servei d’un centralisme destructor clarament antivalencià cada vegada més aniquilador respecte a la identitat i fins a legislació pròpies el que ha obligat fins i tot al fet que col·legial i oficialment els Registradors valencians elevaren la seua protesta demanant que igual que altres territoris de l’estat València poguera disposar d’un dret civil propi enfront de les prohibicions en tal sentit establides en successives resolucions (1992, 2016. 2018…) pel Tribunal Constitucional, així concretament la de 2016 va argumentar que tres lleis valencianes basades en el costum i usos valencians no complien la Constitució, confirmant novament que l’elaboració i aplicació d’un Dret Civil propi estan vedades als valencians. Res nou.
Per a concloure reproduïm el lament gens profètic sinó simplement testimonial del nacionalista valencià Vicent Boix que ja en 1855 denunciava en el seu llibre sobre els Furs de València:
“Lleis, costums, tradicions, dignitat, independència; tot ha desaparegut en el fons d’aqueixa llacuna, anomenada centralització; en ella s’ha confós tot; i es va devorant silenciosament la vida nacional”.
E.O.
