Castellà
Les successives Danas, la superpoblació temporal, el desenvolupisme urbanístic… són realment les úniques causes de la crisi mediambiental de les nostres costes? Sens dubte, però la falta de control d’un desenvolupisme salvatge i fins i tot la participació oficial en ell, ens estan demanant solucions d’urgència que sembla mai arriben.
La Llei de Costas vigent, modificació efectuada pel govern de torn en 2013, d’una Llei obsoleta de 1988, estableix les competències territorials i marítimes tant del Govern Central, de la Comunitat competent i els Municipis afectats; la distància entre la baixa mar i la costa estableix qui i que manera gestionar en desenvolupament, sempre necessari, de municipis costaners. La Comunitat Valenciana, en 2018, es veu obligada davant la salvatge invasió urbanística, a publicar el Pla d’Acció Territorial de l’Estructura Verda litoral (PATIVEL). Bé ja tenim legislació i Norma que alerten de la situació, una altra cosa és el seu compliment.
És definitivament la pròpia naturalesa la que posa la realitat en el seu lloc. En 2021 la temuda DANA fa la seua aparició novament, sí novament perquè sobretot en l’extrem sud de la Comunitat, és una cosa que es repeteix constantment amb major o menor intensitat. En aquest cas, 2021 la destrucció ha sigut major de l’habitual, passejos marítims, urbanitzacions, infraestructures han quedat en situació de risc, el nivell de les platges supera la distància que establia 100 metres protectors des de la baixa mar a la zona legislada i ordenada municipalment, només per causa de pluges torrencials o hi ha alguna cosa més?
L’ampliació de ports com el de Castelló, ve donada pel sistema de transport comercial actual, és indispensable crear zones de desembarcament de contenidors, així com ampliar les ja existents per a absorbir els grans creuers, tot això mesures econòmiques que poc o res han tingut en compte conseqüències posteriors. A això unir els espigons que han anat apareixent en totes les nostres costes i que com a única fi tenen la variació de les platges existents amb la intenció d’un augment de la seua utilització amb finalitats turístics.
Ja “antic” ha quedat l’informe de Greenpeace, de 2013 segons el qual la C.Valenciana registrava l’increment mes elevat d’incompliment de les normes de protecció ambiental, liderant la destrucció de costes.
I si el canvi climàtic està permanentment indicant-nos que aquelles prediccions que resultaven negacionistes sense més, han passat i estan passant a ser una realitat en la nostra pròpia geografia costanera, eix del desenvolupament econòmic d’una Comunitat basada en la indústria turística, amb un mínim desenvolupament d’una altra mena d’indústria i en detriment de la nostra agricultura, el desenvolupisme urbanístic necessari per a absorbir una població flotant en permanent creixement, (recordem per exemple que per a Alemanya i Anglaterra la nostra Comunitat és la gran residència de jubilats), comporta amb si un nou sistema econòmic basat en comerç i hostaleria dependent exclusivament del número, (no la qualitat) de visitants, com bé ha quedat palesa en temps de pandèmia, arribant a produir-se crisis econòmiques irrecuperables.
Vista la situació i la falta de solucions reals del problema es fa indispensable l’aplicació del principi de subsidiarietat com a únic camí efectiu, que allibere els municipis afectats de les traves legals que, en lloc de donar solucions, embullen fins a l’infinit les mateixes sense arribar a res realment efectiu.
Girem la mirada a la normativa superior per la qual ens regim, que no és una altra que la de la Unió Europea, així veurem com donada l’extensió de l’aplicació de la mateixa i les múltiples, vàries i individuals zones d’aplicació, en el Tractat de Lisboa (art.5, apartat 3 TUE) es va determinar com a indispensable el principi de subsidiarietat, com a millor via per a l’execució del legislat, determinant que la proximitat de quant es regule estarà més ben aplicada amb l’adaptació pels diferents Parlaments en les dimensions locals i regionals de competència, és a dir la delegació de major a menor com a via realment efectiva en poder distingir directament la problemàtica i les seues possibles solucions.
I si a nivell supraestatal assumim aquest principi com a solució, al fet que es deu que no ho siga a nivells inferiors, en la seua base inferior com és la municipal? Potser donar als municipis el lloc que realment ocupen en la nostra societat política, econòmica i mediambiental espanta, o és simplement el permanent i persistent centralisme, malaltia endèmica en la nostra política que molt pocs partits presents en el legislatiu denuncien, per temor possiblement a perdre alguna d’aqueixes parcel·les de poder que els inhabilita per a exercir amb lleialtat el lloc per al qual van ser triats?
Els Municipis costaners, per molt alt que siga el seu nivell econòmic, no poden afrontar el manteniment estructural i reparació d’una contínua accidentalitat, però sí que coneixen les necessitats prioritàries per a la seua solució, la mar no “roba” espais ni per Danas ni per canvis climàtics, simplement recupera, però si el mal ja està fet i ni passejos ni urbanitzacions seran eliminats, la via de solució haurà de buscar-se subsidiàriament pels propis municipis afectats però amb el suport econòmic superior.
