Aquesta societat de consum actual està acostumada en usar i tirar. I ho utilitza per a tot. Les joves generacions actuals han estat educades a tindre-ho tot al seu abast, sense cap tipus de sacrificis, perquè ja s’han preocupat els seus pares a donar-los tot el que en teoria els va faltar en la seua joventut. És tal la cultura del sense esforç, que molts d’aquests joves s’acostumen a no lluitar per allò que veuen que els falta i no poden aconseguir, com el treball decent o la seguretat en el seu futur. Esperen que siguen uns altres els que els solucionen els seus problemes, quasi sempre vitals.
Les generacions que estan en plena expansió de la seua vida laboral, com ja van lluitar pel seu benestar, ara creuen que són els seus fills els que han de fer-ho per a guanyar-se aqueix futur que tenen tan incert. Sense pensar que ells tenen part de la culpa per no educar-los amb aqueix esperit de lluita en les seues reivindicacions.
Tot això ens porta a entendre que la societat del benestar consisteix a no tindre cap problema i que el que molesta o s’aparta o es tira.
I ací entren les generacions madures, aquelles que acaben de jubilar-se o porten ja anys amb aquesta situació. A aquests majors que no serveixen ni per a contar aventures, perquè a ningú els interessen, (això és perdre el temps i és mes “instructiu” llegir el que es comenta per internet), a aqueixos majors se’ls oblida i quasi diríem se’ls menysprea. Perquè per a què serveixen? Si viuen amb els fills són una nosa, si ho fan en una residència, quin rotllo haver d’anar a visitar-los i si viuen sols, ningú es recorda d’ells.
Per descomptat que és una visió catastròfica i no del tot real, però es dona i molt i el pitjor és que cada dia va a més.
Per aquests llocs hi havia temps arrere un regidor d’urbanisme que va dissenyar (va ser una proposta només seua), que una avinguda en construcció acabara en una corba en angle recte. El motiu: que per nassos tothom aniria a la velocitat de 40 km/h. Per descomptat que ho va aconseguir, però va anar a costa de molts accidents: gent que s’eixia de la calçada i s’estavellava, amb diversos morts per això.
Sembla que aqueix exemple encara serveix. L’Administració ha aconseguit per mitjà de la Pandèmia que les atencions als ciutadans siga per cita prèvia. Aquesta s’aconsegueix per internet o per telèfon. Són innombrables els ciutadans de qualsevol edat que no aconsegueixen poder accedir a la cita per telèfon, ningú ho agafa. I si és per internet la cosa tampoc és senzilla.
Que s’espera d’aqueixa gent ja major que no sap ni s’aclareix en internet, que no entén les actuals enregistraments robotitzat del telèfon per la que si vols no se qué marque el 1, si vol un altre el 2 que si no vol el 3, etc. Si per a un avesat ja li costa retindre el tipus de número a marcar segons el que necessite, qué li passarà a una persona major?. I si aqueixa persona major que no s’aclareix, decideix presentar-se en el departament al qual vol acudir, se li recrimina perquè ha de demanar cita amb antelació i si no sap fins i tot li entreguen un paper a emplenar per a poder fer-lo. Un paper que sent de l’Administració, a vegades només ho entén un especialista.
L’Administració ha de pensar que som tots uns malfainers i per això s’haurà dit: ara veuran aquests.
No neguem la modernització de l’Administració, entenem que es guanya temps, que amb això, s’és més transparent, però per favor que encara hi ha gent que li costa o que volent no pot. Per què no es crea o es manté un servei d’assessorament o acompanyament per a aquell que no disposa dels mitjans o no els sap utilitzar?
Mal exemple s’ha pres dels bancs. Van ser els primers a obligar al fet que utilitzàrem els caixers per a tot, castigant amb comissions a aquells que no els utilitzaven. En fi, han volgut i ens han fet passar pel seu tub, per cert molt estret. I que fem amb els majors? Perquè després de tota una vida treballant i fent gran un país, ara se’ls ignora de la forma més absoluta, tant per uns com per uns altres.
Aquesta no és la societat que volem, no pot haver-hi tot aquest tipus i altres d’injustícies, que s’emmarque en una democràcia. Senyors a això no li podem dir democràcia. La democràcia no sols és el nom, és el seu desenvolupament i el que qualsevol individu se senta lliure i realitzat, sense lligams ni faltes de respecte. S’està en democràcia quan es conviu amb els que estan donant el call i els que ho van estar, en total igualtat d’oportunitats. Això per a començar.
