L’idioma d’un país és la seua ànima, la clara i diària manifestació de la personalitat ratificadora de la seua individualitat històrica i política. El seu ús normalitzat és la confirmació permanent que el sustenta i que justifica la realitat de ser un poble entre els pobles. No s’estranye, per això que l’arraconament idiomàtic, fins a la seua extinció, haja sigut sempre l’objectiu prioritari, i ara novament oficialitzat, de tots els governs de l’Estat. Minoritzar el seu major i distingible signe d’identitat per a així millor absorbir el territori al qual pertany.
Hui ens trobem, al País Valencià, en el moment segurament ja definitiu, per a la permanència i continuïtat de tal medul·la sustentadora de la valencianía diferenciadora mitjançant l’eliminació del signe confirmatori de la personalitat i independència del nostre país: la llengua, estratègia que sempre ha sigut el mètode mes eficaç i directe per a aconseguir el seu total sotmetiment mitjançant la completa despersonalització. Ja la denominació imposada – “comunitat” valenciana- és en sí el signe clarificador de la fi buscada. “Comunitat”, qualificatiu *minorizador per a un territori que des de la seua constitució com a “regne” ha confirmat la seua sobirania ratificada segle rere segle fins que pel primer *borbón va ser destruïda. Però la realitat viscuda com a poble entre els pobles mitjançant el seu principal signe diferenciador, la llengua, es mantenia. Hui és distint, els mitjans audiovisuals convertixen quasi en una raresa l’ús d’un idioma pràcticament esclafat per l’oficial de l’Estat, i quasi constituïx un romanticisme la fidelitat quotidiana a un idioma regional, situació encara més agreujada pel continuat flux d’immigrants (sempre ben rebuts), especialment llatins, que es troben emparats pel normal ús d’un idioma comú, l’oficial i aclaparadorament majoritari castellà.
Mai, cal insistir en això, el valencià s’ha trobat en una situació tan difícil respecte a la seua subsistència, agreujada hui per la política centralista dels partits -els dretans, sense excepció, i els esquerrans en la seua majoria que mitjançant les seues polítiques descaradament destructives, els primers, i de propostes transicionals els segons obtenen iguals resultats. El pla educacional que els hereus ideològics del centralisme franquista, amb les seues quotes d’ensenyança merament testimonial del valencià, i que pretenen sotmetre a la voluntat popular són tan eficaces com ho era l’obligatorietat del grec en el batxillerat dels anys 50 del segle passat, pla d’estudis molt similar a l’ara proposat per la esquerra socialista: pur paperot. Pèrdua de temps, en definitiva, en mancar de repercussió i cap efectivitat en la vida quotidiana. Fa anys a Catalunya es va resumir la situació respecte a l’ensenyança del català a les escoles i la realitat immigratòria amb precisa reflexió: “Hem guanyat els aules, però hem perdut el pati”. El patí, evidentment, és la vida normal i quotidiana i la realitat del futur que això implica.
Tot perdut? En qualsevol cas cal continuar elevant el to de protesta contra la projecte neofranquista de PP/VOX que tan descaradament es vol imposar mitjançant el mètode de quotes lectives, minoritzades i residuals per al valencià, i així cal expressar-lo de manera constant i visible en quantes manifestacions es convoquen. Ningú com els carlistes han sigut tan partidaris actius dels drets polítics i culturals dels diversos pobles i nacions que constituïxen l’estat confederal que proposem. Labor difícil, però en qualsevol cas necessària i ineludible.
Vila-real, 21 febrer 2025
Secretariat de Premsa
L’idioma d’un país és la seua ànima, la clara i diària manifestació de la personalitat ratificadora de la seua individualitat històrica i política. El seu ús normalitzat és la confirmació permanent que el sustenta i que justifica la realitat de ser un poble entre els pobles. No s’estranye, per això que l’arraconament idiomàtic, fins a la seua extinció, haja sigut sempre l’objectiu prioritari, i ara novament oficialitzat, de tots els governs de l’Estat. Minoritzar el seu major i distingible signe d’identitat per a així millor absorbir el territori al qual pertany.
Hui ens trobem, al País Valencià, en el moment segurament ja definitiu, per a la permanència i continuïtat de tal medul·la sustentadora de la valencianía diferenciadora mitjançant l’eliminació del signe confirmatori de la personalitat i independència del nostre país: la llengua, estratègia que sempre ha sigut el mètode mes eficaç i directe per a aconseguir el seu total sotmetiment mitjançant la completa despersonalització. Ja la denominació imposada – “comunitat” valenciana- és en sí el signe clarificador de la fi buscada. “Comunitat”, qualificatiu *minorizador per a un territori que des de la seua constitució com a “regne” ha confirmat la seua sobirania ratificada segle rere segle fins que pel primer *borbón va ser destruïda. Però la realitat viscuda com a poble entre els pobles mitjançant el seu principal signe diferenciador, la llengua, es mantenia. Hui és distint, els mitjans audiovisuals convertixen quasi en una raresa l’ús d’un idioma pràcticament esclafat per l’oficial de l’Estat, i quasi constituïx un romanticisme la fidelitat quotidiana a un idioma regional, situació encara més agreujada pel continuat flux d’immigrants (sempre ben rebuts), especialment llatins, que es troben emparats pel normal ús d’un idioma comú, l’oficial i aclaparadorament majoritari castellà.
Mai, cal insistir en això, el valencià s’ha trobat en una situació tan difícil respecte a la seua subsistència, agreujada hui per la política centralista dels partits -els dretans, sense excepció, i els esquerrans en la seua majoria que mitjançant les seues polítiques descaradament destructives, els primers, i de propostes transicionals els segons obtenen iguals resultats. El pla educacional que els hereus ideològics del centralisme franquista, amb les seues quotes d’ensenyança merament testimonial del valencià, i que pretenen sotmetre a la voluntat popular són tan eficaces com ho era l’obligatorietat del grec en el batxillerat dels anys 50 del segle passat, pla d’estudis molt similar a l’ara proposat per la esquerra socialista: pur paperot. Pèrdua de temps, en definitiva, en mancar de repercussió i cap efectivitat en la vida quotidiana. Fa anys a Catalunya es va resumir la situació respecte a l’ensenyança del català a les escoles i la realitat immigratòria amb precisa reflexió: “Hem guanyat els aules, però hem perdut el pati”. El patí, evidentment, és la vida normal i quotidiana i la realitat del futur que això implica.
Tot perdut? En qualsevol cas cal continuar elevant el to de protesta contra la projecte neofranquista de PP/VOX que tan descaradament es vol imposar mitjançant el mètode de quotes lectives, minoritzades i residuals per al valencià, i així cal expressar-lo de manera constant i visible en quantes manifestacions es convoquen. Ningú com els carlistes han sigut tan partidaris actius dels drets polítics i culturals dels diversos pobles i nacions que constituïxen l’estat confederal que proposem. Labor difícil, però en qualsevol cas necessària i ineludible.
Vila-real, 21 febrer 2025
Secretariat de Premsa
L’idioma d’un país és la seua ànima, la clara i diària manifestació de la personalitat ratificadora de la seua individualitat històrica i política. El seu ús normalitzat és la confirmació permanent que el sustenta i que justifica la realitat de ser un poble entre els pobles. No s’estranye, per això que l’arraconament idiomàtic, fins a la seua extinció, haja sigut sempre l’objectiu prioritari, i ara novament oficialitzat, de tots els governs de l’Estat. Minoritzar el seu major i distingible signe d’identitat per a així millor absorbir el territori al qual pertany.
Hui ens trobem, al País Valencià, en el moment segurament ja definitiu, per a la permanència i continuïtat de tal medul·la sustentadora de la valencianía diferenciadora mitjançant l’eliminació del signe confirmatori de la personalitat i independència del nostre país: la llengua, estratègia que sempre ha sigut el mètode mes eficaç i directe per a aconseguir el seu total sotmetiment mitjançant la completa despersonalització. Ja la denominació imposada – “comunitat” valenciana- és en sí el signe clarificador de la fi buscada. “Comunitat”, qualificatiu *minorizador per a un territori que des de la seua constitució com a “regne” ha confirmat la seua sobirania ratificada segle rere segle fins que pel primer *borbón va ser destruïda. Però la realitat viscuda com a poble entre els pobles mitjançant el seu principal signe diferenciador, la llengua, es mantenia. Hui és distint, els mitjans audiovisuals convertixen quasi en una raresa l’ús d’un idioma pràcticament esclafat per l’oficial de l’Estat, i quasi constituïx un romanticisme la fidelitat quotidiana a un idioma regional, situació encara més agreujada pel continuat flux d’immigrants (sempre ben rebuts), especialment llatins, que es troben emparats pel normal ús d’un idioma comú, l’oficial i aclaparadorament majoritari castellà.
Mai, cal insistir en això, el valencià s’ha trobat en una situació tan difícil respecte a la seua subsistència, agreujada hui per la política centralista dels partits -els dretans, sense excepció, i els esquerrans en la seua majoria que mitjançant les seues polítiques descaradament destructives, els primers, i de propostes transicionals els segons obtenen iguals resultats. El pla educacional que els hereus ideològics del centralisme franquista, amb les seues quotes d’ensenyança merament testimonial del valencià, i que pretenen sotmetre a la voluntat popular són tan eficaces com ho era l’obligatorietat del grec en el batxillerat dels anys 50 del segle passat, pla d’estudis molt similar a l’ara proposat per la esquerra socialista: pur paperot. Pèrdua de temps, en definitiva, en mancar de repercussió i cap efectivitat en la vida quotidiana. Fa anys a Catalunya es va resumir la situació respecte a l’ensenyança del català a les escoles i la realitat immigratòria amb precisa reflexió: “Hem guanyat els aules, però hem perdut el pati”. El patí, evidentment, és la vida normal i quotidiana i la realitat del futur que això implica.
Tot perdut? En qualsevol cas cal continuar elevant el to de protesta contra la projecte neofranquista de PP/VOX que tan descaradament es vol imposar mitjançant el mètode de quotes lectives, minoritzades i residuals per al valencià, i així cal expressar-lo de manera constant i visible en quantes manifestacions es convoquen. Ningú com els carlistes han sigut tan partidaris actius dels drets polítics i culturals dels diversos pobles i nacions que constituïxen l’estat confederal que proposem. Labor difícil, però en qualsevol cas necessària i ineludible.
Vila-real, 21 febrer 2025
Secretariat de Premsa
L’idioma d’un país és la seua ànima, la clara i diària manifestació de la personalitat ratificadora de la seua individualitat històrica i política. El seu ús normalitzat és la confirmació permanent que el sustenta i que justifica la realitat de ser un poble entre els pobles. No s’estranye, per això que l’arraconament idiomàtic, fins a la seua extinció, haja sigut sempre l’objectiu prioritari, i ara novament oficialitzat, de tots els governs de l’Estat. Minoritzar el seu major i distingible signe d’identitat per a així millor absorbir el territori al qual pertany.
Hui ens trobem, al País Valencià, en el moment segurament ja definitiu, per a la permanència i continuïtat de tal medul·la sustentadora de la valencianía diferenciadora mitjançant l’eliminació del signe confirmatori de la personalitat i independència del nostre país: la llengua, estratègia que sempre ha sigut el mètode mes eficaç i directe per a aconseguir el seu total sotmetiment mitjançant la completa despersonalització. Ja la denominació imposada – “comunitat” valenciana- és en sí el signe clarificador de la fi buscada. “Comunitat”, qualificatiu *minorizador per a un territori que des de la seua constitució com a “regne” ha confirmat la seua sobirania ratificada segle rere segle fins que pel primer *borbón va ser destruïda. Però la realitat viscuda com a poble entre els pobles mitjançant el seu principal signe diferenciador, la llengua, es mantenia. Hui és distint, els mitjans audiovisuals convertixen quasi en una raresa l’ús d’un idioma pràcticament esclafat per l’oficial de l’Estat, i quasi constituïx un romanticisme la fidelitat quotidiana a un idioma regional, situació encara més agreujada pel continuat flux d’immigrants (sempre ben rebuts), especialment llatins, que es troben emparats pel normal ús d’un idioma comú, l’oficial i aclaparadorament majoritari castellà.
Mai, cal insistir en això, el valencià s’ha trobat en una situació tan difícil respecte a la seua subsistència, agreujada hui per la política centralista dels partits -els dretans, sense excepció, i els esquerrans en la seua majoria que mitjançant les seues polítiques descaradament destructives, els primers, i de propostes transicionals els segons obtenen iguals resultats. El pla educacional que els hereus ideològics del centralisme franquista, amb les seues quotes d’ensenyança merament testimonial del valencià, i que pretenen sotmetre a la voluntat popular són tan eficaces com ho era l’obligatorietat del grec en el batxillerat dels anys 50 del segle passat, pla d’estudis molt similar a l’ara proposat per la esquerra socialista: pur paperot. Pèrdua de temps, en definitiva, en mancar de repercussió i cap efectivitat en la vida quotidiana. Fa anys a Catalunya es va resumir la situació respecte a l’ensenyança del català a les escoles i la realitat immigratòria amb precisa reflexió: “Hem guanyat els aules, però hem perdut el pati”. El patí, evidentment, és la vida normal i quotidiana i la realitat del futur que això implica.
Tot perdut? En qualsevol cas cal continuar elevant el to de protesta contra la projecte neofranquista de PP/VOX que tan descaradament es vol imposar mitjançant el mètode de quotes lectives, minoritzades i residuals per al valencià, i així cal expressar-lo de manera constant i visible en quantes manifestacions es convoquen. Ningú com els carlistes han sigut tan partidaris actius dels drets polítics i culturals dels diversos pobles i nacions que constituïxen l’estat confederal que proposem. Labor difícil, però en qualsevol cas necessària i ineludible.
Vila-real, 21 febrer 2025
Secretariat de Premsa
