Castellà
Josep Miralles, doctor en historia.
La raó en la història, així com en qualsevol altre fet de la vida, mai no està d’un sol costat; tots tenen part de raó i també tots tenen part de desraó. No obstant això, no he vist o llegit en els escrits dels neorepublicans cap indici de reconeixement de responsabilitats o autocrítica sobre la Segona República.
L’argument més utilitzat en la Ley de Memoria Histórica -o «Democrática»- és que la República i tots els que la van defensar eren demòcrates i tots els que la van combatre eren feixistes. Una dicotomia equívoca.
En el que sí que coincideixo és que els perdedors de la guerra i els que no es van voler plegar als dictats del nou règim imposat al bàndol triomfant, van ser reprimits injustament de formes molt diverses. Molts dels oposats a la rebel·lió de juliol de 1936 van ser assassinats a la seva rereguarda, alguns dels quals van desaparèixer per sempre. Al bàndol republicà van ser igualment assassinats, en nom de l’antifeixisme o de la revolució, gent antirepublicana, però també republicana. En aquest cas, les autoritats no van poder o, en alguns casos, no van voler fer res per impedir-ho.
La major part dels assassinats a la rereguarda republicana ja van tenir la seva reparació i van ser enterrats i reconeguts amb certa dignitat després de la guerra, a càrrec de l’Estat franquista o d’associacions particulars. No obstant això, molts dels assassinats a la rereguarda rebel segueixen enterrats com a gossos a les cunetes o fosses comunes. Aquests es mereixen el mateix tracte que tingueren els altres, i la seva recuperació i dignificació ha d’anar a càrrec de l’Estat en col·laboració amb els familiars. El que no té sentit és eliminar del record i titllar de feixistes als que fins fa ben poc van ser els únics dignificats.
És a dir, el que no és ni just ni humà és esborrar de la memòria als considerats per alguns com a franquistes -que van ser assassinats sense que hagueren conegut a Franco-, per tal de posar els altres -tan dignes com els primers- als quals se’ls ha idealitzat com a inqüestionables defensors de la democràcia.
El règim nascut de la guerra va ser una dictadura criminal que avui, amb el triomf d’una democràcia homologada, ja no la volen rememorar ni els que la van aclamar en vida de Franco, ni els que van mirar cap a una altra banda obviant-la, encara que avui se consideren tots ells més demòcrates que ningú.
Tot i així, aprofitant l’aniversari de la Segona República m’agradaria apuntar alguns dels seus aspectes oblidats pels seus defensors.
Qui va portar la Segona República?
És cert que la monarquia Alfonsina ja estava tan desprestigiada el 1930 que entre els poders fàctics eren ja molt pocs els que la recolzaven. Alcalá Zamora, antic ministre del rei, es va convertir en el promotor del Pacte de Sant Sebastià realitzat el 17 d’agost de 1930. L’objectiu del Comitè sortit de Sant Sebastià era promoure un pronunciament militar per provocar l’enderrocament de la Monarquia.
Per això comptaven amb una bona part dels militars, gairebé tots, per cert, descontents amb la monarquia alfonsina. Entre aquests descontents hi havia militars com el tristament conegut Queipo de Llano o l’aviador Franco, germà del futur dictador, que després es passaria al bàndol anomenat nacional. Els impacients capitans «republicans» revoltats a Jaca, els africanistes Fermín Galán (Cruz Laureada de San Fernando) i García Hernández, van emetre un bàndol -d’altra banda, molt d’acord amb l’empremta militar-, en què es deia: «Artículo único: todo aquel que se oponga de palabra o por escrito, que conspire o haga armas contra la República naciente será fusilado sin formación de causa». (Un article molt similar al que sis anys més tard va emetre el colpista general Mola, el 1936).
Com se sap, l’arribada de la República del 14 d’abril del 1931 no va ser fruit d’un plebiscit, sinó d’unes eleccions municipals en què no van triomfar precisament els partits republicans. Aquests van triomfar a 45 de les 52 capitals de província, obviant el resultat en el món tradicional agrari on la victòria de les candidatures monàrquiques va ser contundent. Es podria dir que el caciquisme burgès de les ciutats es va imposar al caciquisme del món rural.
Molts dels intel·lectuals i votants que van acceptar la República amb l’esperança que pogués ser un règim regenerador menys dolent que la Monarquia d’Alfons XIII, aviat van poder comprovar que això no era el que esperaven. Així els va ocórrer tant als pares espirituals de la República: Ortega, Pérez d’Ayala i Marañón, com altres de la talla d’Unamuno o de Clara Campoamor, que va acabar havent d’exiliar-se des de l’Espanya republicana durant la guerra civil.
També molts catòlics van poder veure com s’atemptava contra els sentiments religiosos. I és que, per altra banda, molts socialistes, els pocs comunistes que aleshores hi havia i els anarquistes, van estar boicotejant la República des del primer moment per considerar-la burgesa, generant importants disturbis. Tot aquest conjunt de factors va propiciar l’intent fracassat de cop d’Estat de Sanjurjo de 1932.
El que no està gaire analitzat és la indiferència amb què la República va ser acollida al món rural tradicional. El tema se sol tancar adduint el caciquisme imperant als pobles rurals, com si els treballadors del camp fossin més ignorants que els de les ciutats. El que sí es pot dir és que la tradició camperola era força aliena als interessos polítics dels qui sempre van tenir una fe cega a enfortir l’Estat com a ens paternal i magnànim.
I és que la República «democràtica» va ser, grosso modo, la continuació del procés d’enfortiment de l’Estat totpoderós, que en època contemporània es va iniciar amb la Constitució de 1812, seguida pels espadons decimonònics, la Monarquia «liberal» i la Dictadura de Primo de Rivera, que es consolidava des que la revolució liberal i centralista va donar l’estocada final a un món rural tradicional que no sentia cap necessitat d’un Estat tan poderós i paternalista; un món rural i un món perifèric que al segle XIX va ser protagonista d’innombrables rebel·lions -fossin aquestes carlines o cantonalistes-, contra l’incipient i centralitzador Estat liberal-capitalista.
La Segona República va ser, doncs, l’antepenúltim esclavó de la llarga cadena (abans del franquisme i de l’actual democràcia) per consolidar un Estat cada cop més absorbent i totalitzant, un capitalisme cada cop més poderós i una societat industrial i tecnològica potser més alienant del que ho va ser la societat rural tradicional. I per això no va tenir gaires contemplacions. Entre 1931 i 1936, les forces repressores de la República (Guàrdia Civil i Guàrdia d’Assalt) es van dedicar a reprimir amb gran vessament de sang tota mena d’aixecaments populars, tant al camp com a les ciutats, tinguessin o no caràcter revolucionari.
No obstant això, davant el triomf democràtic de les dretes el 1933 i davant el temor als règims feixistes en alça, algunes de les organitzacions i sindicats que havien estat combatent la República als seus inicis, van fer pinya, primer per revoltar-se, el 1934, contra la República que governava la dreta del Partit Radical i la CEDA -que havia guanyat les eleccions- amb la consegüent i brutal repressió sagnant. Més tard, al febrer de 1936, d’acord ara amb les consignes del Komintern sota l’ègida Stalin de crear els Fronts Populars contra el feixisme, el creat a Espanya guanyaria unes discutides eleccions. Però la República frontpopulista, recolzada per partits més esquerrans que les anteriors experiències, tampoc va tenir la sensibilitat suficient per evitar la repressió contra els nous aixecaments populars al món rural, sempre tan oblidat i allunyat dels interessos partidistes i estatistes.
I és que, els que només concebien un socialisme d’Estat «modern», desenvolupista i de creixement sense fi, no eren capaços d’entendre que també hi havia comunitarisme abans de la «modernitat», per això menyspreaven aquell passat anònim dels que no surten a la gran Història, tal com ha estudiat molt bé l’investigador, David Algarra al seu llibre El comú català. La història dels que no surten a la història.
Els republicans frontpopulistes tampoc no podien suportar les crítiques que des del parlament els feia la dreta, fins al punt de perpetrar el conegut crim d’Estat contra el diputat Calvo Sotelo, un dels caps de l’oposició parlamentària.
En aquestes circumstàncies l’Exèrcit estava dividit entre els que desitjaven continuar sent fidels a la República -ara en mans del Front Popular- i els que sentint-se encara republicans, no combregaven amb les actituds del govern. Entre els enemics de la República governant es trobaven tant els pocs que hi havia d’ideologia feixista, així com els nostàlgics de la monarquia «liberal» d’Alfons XIII, o els carlistes que propugnaven una monarquia tradicional i foralista.
Entre els militars conspiradors hi havia republicans i/o maçons com Cabanillas (el més veterà), Mola (el «Director») o Queipo; falangistes com Yagüe; o monàrquics com Sanjurjo, Kindelán o algun, com Varela, clar enemic del règim nazi. Franco, molt astutament, no es definia, encara que és poc conegut que, en el seu primer manifest als espanyols, el juliol de 1936, va tenir una relliscada -o potser un acte oportunista- invocant la trilogia de la Revolució francesa de llibertat, igualtat i fraternitat, acabant amb un Visca la República!
Fracassada la rebel·lió i dividida Espanya entre els revoltats i els lleials, al principi la balança s’inclina a favor dels lleials. L’Exèrcit li era favorable, així com les zones de més desenvolupament econòmic i els elements propis per sostenir la guerra. Però als revoltats els va donar ràpidament suport la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, mentre que els lleials a la República se la va donar la Unió Soviètica de Stalin, alhora que les democràcies s’abstenien. No obstant això, els revoltats, potser per la disciplina més gran, van anar guanyant posicions fins a guanyar la guerra.
Iniciada la contesa civil, a les respectives rereguardes es va produir la persecució contra els desafectes que es va saldar amb milers d’assassinats als dos bàndols, especialment durant els primers mesos de la guerra. Però quan Franco va triomfar la repressió, els afusellaments «legals» i la llei de fugues, es van prolongar durant llargs anys tant contra els perdedors com contra la resistència dels maquis. La Dictadura de Franco va ser implacable no només contra els vençuts, sinó també contra una part dels vencedors que, com els carlistes, no es van plegar als desitjos del dictador.
