[:ca]Un bombó anomenat València[:es]Un bombón llamado Valencia[:]

[:ca]

Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.

I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.

 La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.

Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.

Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.

Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.

Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.

La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.

Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.

I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.

 La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.

Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.

Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.

Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.

Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.

La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.

[:es][:ca]

Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.

I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.

 La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.

Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.

Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.

Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.

Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.

La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.

[:es][:ca]

Recentment s’ha publicat l’interés que l’alcalde de Madrid té perquè València – el País Valencià- siga una prolongació de Madrid, i que tal territori es convertisca en una zona d’expansió i divertiment de la capital de l’estat reiterant-se amb això una intenció manifestada des d’antic amb mostres tan evidents com la ràpida consecució de la comunicació ferroviària que posa les platges, el clima i el nivell de vida del mític “llevant feliç” a l’abast dels madrilenys en tan sols hora i mitja, la qual cosa contrasta amb l’escandalosa política d’alentir, fent-la impossible de facto (25 anys de retard), l’útil, necessària i ràpida comunicació entre dos potents territoris mediterranis: Catalunya i País Valencià.

I és explicable l’actitud de control expansiu – “València, platja de Madrid”- manifestada per l’actual presidenta Diaz Ayuso, igual que ho ha sigut sempre (per què negar-ho?) tan irreprimible objectiu, mitjançant la realitat d’una identitat idiomàtica i històrica, manifestament mantinguda per Barcelona: els Països Catalans. València és un mos molt atractiu des de sempre i que es veuria enfortit pel tercer element territorial, les Balears, amb similars caràcters geogràfics, històrics i culturals.

 La Presidenta de Madrid, amb la seua irreprimible llengua de dona bravia, ho ha deixat clar, molt clar: València, el mític espai mediterrani -el “Llevant feliç”- de bon clima, alegre, fester i econòmicament dinàmic és el territori ideal per al descans i expansió del Ponent peninsular. És per això que la dreta centralista hui en el poder s’afanya, com feia un temps no ocorria, a aniquilar els senyals d’identitat valencianes. Observe’s el desmesurat interés del seu nou govern a destruir la seua cultura, especialment l’idioma, bandejant qualsevol signe o pràctica per a la seua normalització o simple supervivència tractant a la seua llengua com una cosa anecdòtica, inferior, i de molesta existència que l’esquerra durant uns anys en el relatiu poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida i acomplexadament deia complir amb el seu deure estatutari de preservació.

Un pla aniquilador que no és nou, i així al lloc en pràctica després de l’adveniment borbònic en 1707, iniciador de la destrucció dels signes d’identitat dels valencians, hauria d’afegir-se la progressiva castellanització mitjançant la incorporació de territoris aliens a un país que en el segle XIII va tirar a caminar amb institucions i ànima (llengua i cultura) pròpies i diferenciades. És indicatiu de tal afany la incorporació de territoris aliens, especialment durant el segle XIX, tots ells de llengua i cultura diferents a la pròpia valenciana: Villena (1836), Requena i Utiel (1851)… política continuadora de la colonització murciana d’Oriola en el segle XVIII imposada pel cardenal Belluga.

Hui, encara que l’objectiu desnaturalitzador roman, l’estratègia és una altra, i no sols mitjançant el gradual anihilament de la llengua com a principal signe diferenciador sinó, amb una absoluta descaradura, tractant al País Valencià com un territori annex per a l’esplai madrileny, un barri marítim o un suburbi de la capital situat al final d’unes autovies i línies de ferrocarril a hora i mitja de la capital “del Regne”. Tal aspiració moderna no és d’ara sinó que este projecte de multiús subsidiari es remunta a 2008, encara que hui es mostra amb mes força, i així en un cim entre membres de tots dos governs Diaz Ayuso ha manifestat que “el port de Madrid és el de València”. Però ja tan clar objectiu s’havia apuntat en 2004 mitjançant una trobada entre Camps, Esperanza Aguirre i Jaume Matas. L’acord comportava que la personalitat de València ha de ser tan sols folklòrica, i a això s’encamina la manifestació sorollosa de fa uns dies en la Capital del Regne.

Un territori lluminós, d’agradable temperatura, provat atractiu, a tan sols alguna cosa mes d’hora i mitja de Madrid i amb una burgesia manejable, la mateixa que ja es va sotmetre al vencedor borbònic, és hui mes apetible que mai, i eixa és la motivació actual.

Ens expliquem ja els 25 anys de retard en la construcció del “corredor mediterrani” que connectaria al País Valencià amb Catalunya fent realitat el somni/previsió de ser eixa costa juntament amb les Balears la zona mes prospera, per atractiva, del Mediterrani?. Una cosa inadmissible per al supremacisme centralista.

La mascletá de l’altre dia en el madrileny riu Manzanares és el tret d’eixida per a aconseguir l’objectiu suprem de desnaturalitzar al País Valencià i aconseguir el vell somni centralista. No ho oblidem. E.

[:es]

Recientemente se ha publicado el interés que el alcalde de Madrid tiene para que Valencia – el País Valencià- sea una prolongación de Madrid, y que tal territorio se convierta en una zona de expansión y divertimiento de la capital del estado reiterándose con ello una intención manifestada desde antiguo con muestras tan evidentes como la rápida consecución de la comunicación ferroviaria que pone las playas, el clima y el nivel de vida del mítico “levante feliz” al alcance de los madrileños en tan solo hora y media, lo que contrasta con la escandalosa política de ralentizar, haciéndola imposible de facto (25 años de retraso), la útil, necesaria y rápida comunicación entre dos potentes territorios mediterráneos: Catalunya y País Valencià.

Y es explicable la actitud de control expansivo – “Valencia, playa de Madrid”- manifestada por la actual presidenta Diaz Ayuso, al igual que lo ha sido siempre (¿por qué negarlo?) tan irreprimible objetivo, mediante la realidad de una identidad idiomática e histórica, manifiestamente mantenida por Barcelona: els Països Catalans. Valencia  es un bocado muy atractivo desde siempre y que se vería fortalecido por el tercer elemento territorial, las Baleares, con similares caracteres geográficos, históricos y culturales.

 La Presidenta de Madrid, con su irreprimible lengua de mujer bravía, lo ha dejado claro, muy claro: Valencia, el mítico espacio mediterráneo -el “Levante feliz”- de buen clima, alegre, festero y económicamente dinámico es el territorio ideal para el descanso y expansión del Poniente peninsular. Es por ello que la derecha centralista hoy en el poder se afana, como hacía un tiempo no ocurría, en aniquilar las señas de identidad valencianas. Obsérvese el desmedido interés de su nuevo gobierno en destruir su cultura, especialmente el idioma, desterrando cualquier signo o práctica para su normalización o simple supervivencia tratando a su lengua como algo anecdótico, inferior, y de molesta existencia que la izquierda durante unos años en el relativo poder constitucional de la Generalitat de Ximo Puig tímida y acomplejadamente decía cumplir con su deber estatutario de preservación.

Un plan aniquilador que no es nuevo, y así al puesto en práctica tras el advenimiento borbónico en 1707, iniciador de la destrucción de los signos de identidad de los valencianos, habría de añadirse la progresiva castellanización mediante la incorporación de territorios ajenos a un país que en el siglo XIII echó a andar con instituciones y alma (lengua y cultura) propias y diferenciadas. Es indicativo de tal afán la incorporación de territorios ajenos, especialmente durante el siglo XIX, todos ellos de lengua y cultura diferentes a la propia valenciana: Villena (1836), Requena y Utiel (1851)… política continuadora de la colonización murciana de Oriola en el siglo XVIII impuesta por el cardenal Belluga.

Hoy, aunque el objetivo desnaturalizador permanece, la estrategia es otra, y no solo mediante el paulatino aniquilamiento de la lengua como principal signo diferenciador sino, con un absoluto descaro, tratando al País Valencià como un territorio anexo para el esparcimiento madrileño, un barrio marítimo o un suburbio de la capital situado al final de unas autovías y líneas de ferrocarril a hora y media de la capital “del Reino”. Tal aspiración moderna no es de ahora sino que dicho proyecto de multiuso subsidiario se remonta a 2008, aunque hoy se muestra con mas fuerza, y así en una cumbre entre  miembros de ambos gobiernos Diaz Ayuso ha manifestado que “el puerto de Madrid es el de Valencia”. Pero ya tan claro objetivo se había apuntado en 2004 mediante un   encuentro entre Camps, Esperanza Aguirre y Jaume Matas. El acuerdo conllevaba que la personalidad de Valencia ha de ser tan solo folklórica, y a ello se encamina la manifestación ruidosa de hace unos días en la Capital del Reino.

Un territorio luminoso, de agradable temperatura, probado atractivo, a tan solo algo mas de hora y media de Madrid y con una burguesía manejable, la misma que ya se sometió  al vencedor borbónico, es hoy mas apetecible que nunca, y esa es la motivación actual.

¿Nos explicamos ya los 25 años de retraso en la construcción del “corredor mediterráneo” que conectaría al País Valencià con Catalunya haciendo realidad el sueño/previsión de ser esa costa junto con las Baleares la zona mas prospera, por atractiva, del Mediterráneo?. Algo inadmisible  para el supremacismo centralista.

La mascletá  del otro día en el madrileño rio Manzanares es el disparo de salida para conseguir el objetivo supremo de desnaturalizar al País Valencià y alcanzar el viejo sueño centralista. No lo olvidemos.     E.

[:][:][:]