[:ca]Repressió Antivalencianista[:es]Represión Antivalenciana[:]

[:ca]

No és nou, però continua sent igual de dolorós i inadmissible. El major signe d’identitat de la particular personalitat valenciana és l’idioma, la llengua que aportada pels repobladors arribats a partir del segle XIII han format i donat permanència a la personalitat i cultura pròpies dels valencians però que sens dubte i per això ha sigut el seu anihilament el permanent objectiu primordial mitjançant la imposició d’un altre idioma diferent i de la perenne política d’assimilació per un estat al servei del destructor centralisme amb la mantinguda col·laboració de la noblesa i de la burgesia del país, una cosa ja detectable des del segle XVI i amb suport i imposició oficial a partir de 1707 després del sotmetiment del país mitjançant el centralisme provincialiste des de l’ocupació. Va ser a partir de llavors quan es va oficialitzar tal anihilament cultural de l’ésser dels valencians, del seu idioma.

Hui ens trobem en una situació nova quant al continuat procés de destrucció de la llengua dels valencians (dialecte del català segons qualsevol estudi filològic en un criteri compartit pel no-res sospitós de catalanisme Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua) i així ho podem observar en les actuacions que en tal direcció s’executen tant des de la Generalitat com per les regidories que han ocupat membres del partit que hui, acrescuda i sense cap dissimulació, manté la política aniquiladora del franquisme respecte al ser nacional del País Valencià.

Una de les últimes mostres de tal accelerada política destructiva s’ha produït amb l’orde per un regidor de VOX de canvis en la llista de carrers de la ciutat de Castellò i que afecten entre altres vies als carrers d’Isabel Clara Simò, de Benvingut Oliver, de Joan Fuster, d’Empar Navarro… Raó de tals canvis?, fonamental i quasi exclusivament l’exercent fidelitat de tals personatges al seu país, fidelitat hui qualificada com a catalanisme actuant.

Examinem breument cada cas:

– L’escriptora alcoiana Isabel Clara Simó ha obtingut nombrosos reconeixements per la seua tasca literària, d’entre els que cal recordar el “Premi València 1995” i el “Premi Crítica d’Escriptors valencians 1999”.

– Benvingut Oliver (jurista de Catarroja) ha sigut, i continua sent, el màxim historiador i tractadista del Dret valencià, amb una obra immensa. Autor d’una “Hª del Dret a Catalunya, Mallorca i València” i d’un altre estudi sobre “Les Corts dels antics Regnes d’Aragó i de València, i Principat de Catalunya”. Però no és només eixe el seu pecat polític sinó haver sigut el primer que, en 1876, va utilitzar la denominació “Països Catalans” (posteriorment, en 1933, seria F. Mateu Llopis qui ho va fer amb la de “País Valencià”).

– Quant a Joan Fuster què direm?. El màxim assagista valencià, de pare carlista respectat per totes les faccions abans i després de la guerra civil, no sols es va interessar pel Carlisme (no per la reacció tradicionalista) sinó que fins i tot secundaria i facilitaria la promoció intel·lectual de carlistes. Tal vegada, per a la reacció neofeixista de VOX eixa actitud haja sigut motiu suficient per a la seua eliminació de la llista de carrers castellonencs.

I acabem amb una il·lustrativa anotació històrica quant a respecte al sentiment d’una comunitat. A Castelló existix un monument dedicat a la seua victoriosa resistència quan el setge carlista patit durant la primera guerra. Doncs bé, quan en l’última (1936-1939) van entrar els requetés (els carlistes) a Castelló a ningú se li va ocórrer derrocar-ho. Els carlistes han sabut respectar els sentiments nacionals de cada poble, de cada país. Eixa és la seua diferència substancial amb el feixisme, fidel hereu actual del centralisme aniquilador al País Valencià. E. O.

[:es]

No es nuevo, pero sigue siendo igual de doloroso e inadmisible. El mayor signo de identidad de la particular personalidad valenciana es el idioma, la lengua que aportada por los repobladores llegados a partir del siglo XIII han formado y dado permanencia a la personalidad y cultura propias de los valencianos pero que sin duda y por ello ha sido su aniquilamiento el permanente objetivo primordial mediante la imposición de otro idioma distinto y de la perenne política de asimilación por un estado al servicio del destructor centralismo con la mantenida colaboración de la nobleza y de la burguesía del país, algo ya detectable desde el siglo XVI y con soporte e imposición oficial a partir de 1707 tras el sometimiento del país mediante el centralismo provincialista desde la ocupación. Fue a partir de entonces cuando se oficializó tal aniquilamiento cultural del ser de los valencianos, de su idioma.

Hoy nos encontramos en una situación nueva en cuanto al continuado proceso de destrucción de la lengua de los valencianos (dialecto del catalán según cualquier estudio filológico en un criterio compartido por la nada sospechosa de catalanismo Real Academia Española de la Lengua) y así lo podemos observar en las actuaciones que en tal dirección se ejecutan tanto desde la Generalitat como por las concejalías que han ocupado miembros del partido que hoy, acrecentada y sin ningún disimulo, mantiene la política aniquiladora del franquismo respecto al ser nacional del País Valencià.

Una de las últimas muestras de tal acelerada política destructiva se ha producido con la orden por un concejal de VOX de cambios en el callejero de la ciudad de Castellò y que afectan entre otras vias a las calles de Isabel Clara Simò, de Benvingut Oliver, de Joan Fuster, de Empar Navarro… ¿Razón de tales cambios?, fundamental y casi exclusivamente la ejerciente fidelidad de tales personajes a su país, fidelidad hoy calificada como catalanismo actuante.

Examinemos brevemente cada caso:

– La escritora alcoiana Isabel Clara Simó ha obtenido numerosos reconocimientos por su labor literaria, de entre los que hay que recordar el “Premi Valencia 1995” y el “Premi Crítica de Escriptors valencians 1999”.

– Benvingut Oliver (jurista de Catarroja) ha sido, y sigue siendo, el máximo historiador y tratadista del Derecho valenciano, con una obra inmensa. Autor de una “Hª del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia” y de otro estudio sobre “Las Cortes de los antiguos Reinos de Aragón y de Valencia, y Principado de Cataluña”. Pero no es solo ese su pecado político sino haber sido el primero que, en 1876, utilizó la denominación “Països Catalans” (posteriormente, en 1933, sería F. Mateu Llopis quien lo hizo con la de “País Valencià”).

– En cuanto a Joan Fuster ¿qué vamos a decir?. El máximo ensayista valenciano, de padre carlista respetado por todas las facciones antes y después de la guerra civil, no solo se interesó por el Carlismo (no por la reacción tradicionalista) sino que incluso apoyaría y facilitaría la promoción intelectual de carlistas. Tal vez, para la reacción neofascista de VOX esa actitud haya sido motivo suficiente para su eliminación del callejero castellonense.

Y terminemos con una ilustrativa anotación histórica en cuanto a respeto al sentimiento de una comunidad. En Castelló existe un monumento dedicado a su victoriosa resistencia cuando el asedio carlista padecido durante la primera guerra. Pues bien, cuando en la última (1936-1939)

entraron los requetés (los carlistas) en Castelló a nadie se le ocurrió derribarlo. Los carlistas han sabido respetar los sentimientos nacionales de cada pueblo, de cada país. Esa es su diferencia sustancial con el fascismo, fiel heredero actual del centralismo aniquilador en el País Valencià. E. O.

[:]

Comparteix:

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

CARLISMO | Partit CarlistaCARLISMO | Partit Carlista del País Valencià | CARLISME[
Resumen de privacidad

Esta web utiliza cookies para que podamos ofrecerte la mejor experiencia de usuario posible. La información de las cookies se almacena en tu navegador y realiza funciones tales como reconocerte cuando vuelves a nuestra web o ayudar a nuestro equipo a comprender qué secciones de la web encuentras más interesantes y útiles.