El passat 5 de març apareix un article en “El Periódico de Aragón” de Luis Negro Marco, sobre la Cincomarzada. Dia festiu a la ciutat de Saragossa i que l’autor posa en dubte pel que ella va significar.
Pel seu interés històric ens permetem transcriure’l, per a millor coneixement de la història dels nostres germans aragonesos en general.
De la mateixa manera que durant la Dictadura la no celebració de la Cincomarzada va obeir a una decisió política, també ho va ser la seua recuperació després de la mort de Franco.
En tots dos casos ha existit un rerefons partidista i sectari que, lluny de buscar la unitat, la integració i la cohesió social de la població, s’ha fonamentat en una subjectiva interpretació dels fets històrics que, partint de fonts interessadament esbiaixades, s’han traslladat davant l’opinió pública com una veritat absoluta i indubtable, situant a la dissidència en la diana de l’exclusió i de l’estigmatització social. Un preludi, en tota regla, de l’actualment imperant cultura de la cancel·lació: la cultura woke.
Així mateix, els dos relats (el franquista i el de la democràcia) tenen igualment en comú que, a través de l’eteri exalçament heroic de la Cincomarzada (per acció o omissió) neguen l’evidència del sofriment humà sobre el qual se sustenta. I és que la Cincomarzada és una festa que afona les seues arrels en la sang dels més de tres centenars d’aragonesos que van morir assassinats a Saragossa el 5 de març de 1838, en el transcurs d’una cruel batalla que es va desencadenar en el transcurs d’una de les més virulentes guerres civils que s’han lliurat a Espanya.
Mites del carlisme
Però basta donar una ullada a la majoria de manuals o llibres d’Història, per a comprovar que, al llarg de dècades (també durant el ple franquisme) la historiografia general ha establit una sèrie de mites entorn de les guerres carlistes que continuen inamovibles, com si de la promulgació d’infal·libles encícliques papals es tractara. El principal d’ells, que els carlistes del segle XIX, així com les desenes de milers de carlistes que van integrar els terços de requetés durant la guerra civil de 1936, no van ser sinó un atall de fanàtics catòlics, contrarevolucionaris i antiliberals, partidaris d’una monarquia absoluta i radicalment oposats a qualsevol indici de llibertat a Espanya. El que és absolutament fals. El carlisme, així com el seu aparentment antitètic moviment anarquista (tots dos sustentats en una amplíssima i humil base popular, de majories rural i urbana, catòlica i atea respectivament) van ser dos moviments genuïnament espanyols i els dos que, segurament, més han influït en la identitat recent d’Espanya, així com en les nostres aportacions i relacions amb Amèrica, Àsia i Europa.
Sobre la qüestió de la legitimitat al tron d’Espanya, que va provocar la guerra civil dels set anys (1833-1840) en la qual se circumscriu la Cincomarzada, cal dir que es va suscitar a la mort de Ferran VII, en el marc d’una monarquia hereditària per línia masculina. I encara hui dia existeix un obert debat històric sobre a qui (a la reina Isabel II o al seu oncle Carles V) li assistia en dret la Corona real a la mort de la seua (respectivament) pare i germà. Isabel va ser
proclamada reina, als 3 anys d’edat, pel suport que unànimement i sense fissures, li va prestar l’Exèrcit de la nació en ple. De manera que si Carlos i els seus partidaris carlistes van poder llançar-se a la lluita va ser pel gran suport popular amb el qual van comptar. I Aragó no sols no va ser una excepció, sinó que el Baix Aragó i el Maestrat van constituir dos dels principals baluards de la causa carlista durant aquella tràgica guerra.
Solament des de l’òptica de la ciència històrica (sense la distorsió d’interessades lectures polítiques) podrà abordar-se una part tan sensible i determinant de la Història d’Espanya, com ho ha sigut el carlisme, les guerres civils carlistes, així com la –manipulada i instrumentalitzada pel franquisme– participació del carlisme en la guerra civil del 36, sobre la qual continuen mantenint-se molts mites i categoritzacions apriorístiques.
Qüestionable celebració
D’altra banda que (vigent la Llei i lleis autonòmiques de Memòria Històrica i Democràtica) la Cincomarzada continue celebrant-se, és –des d’una perspectiva històrica, moral (pel menyspreu que suposa a la memòria de les víctimes) i fins possiblement legal– cada vegada més qüestionable.
Potser la recent i devastadora guerra que (sense casus belli i amb un menyspreu absolut a la vida de les persones, cometent crims de lesa humanitat i provocant el desplaçament de –fins al moment– quasi un milió de refugiats) el poderós exèrcit de Rússia, a les ordres del president neo soviètic Putin, ha iniciat contra Ucraïna, puga ajudar-nos a no banalitzar sobre el sofriment i terror que provoquen les guerres. Totes les guerres, per molt distants en el temps que hagen sigut.
“La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i no s’odien, es maten entre si, per la decisió de vells que es coneixen i s’odien, però no es maten”. (Erich Hartmann).
