[:ca]
Es tracta d’una vella i repetida història: des de Catalunya i no des del País Valencià ni pels seus partits ni pels poders factics valencians s’ha reclamat oficialment la restitució dels Furs de València, del Dret Civil valencià, la qual cosa sí ha fet el diputat d’Esquerra Gabriel Rufián i amb això se’ns recorda que els valencians vam tindre unes llibertats nacionals que ens van ser arrabassades en 1707 després de la batalla d’Almansa. sent els valencians la major víctima del primer borbó amb un acarnissament molt superior al patit pels altres territoris de l’antiga confederal Corona d’Aragó. Amb tal reclamació per un no valencià no concernit directament queda acreditada la pàl.lida desvaída i només aparent consciència nacional no sols dels dirigents sinó dels ciutadans d’un territori, el nostre, que durant segles va gaudir d’un règim, el foral, dels més avançats i progressius de tota la plural i fràgil arquitectura institucional que en els segles següents oficialment es denominaria les Espanyes.
Els Furs, atorgats pel rei Jaume I res més completar-se la conquesta de tot el territori i que amb el transcurs del temps van arribar a ser 1500 normes sobre qualsevol tema relacionat amb el Dret, es van mantindre vigents, amb plena efectivitat pràctica mitjançant una base molt sòlida constituïda per la incorporació amb fidelitat dels usos i costums dels habitants del territori, una fidelitat que es consolidaria definitivament quan en 1261 Jaume I va manar que es traduïren del llatí de la seua inicial redacció a la llengua del poble, la que havien portat els seus nous habitants, i els va jurar davant les Corts del nou país. És difícil trobar una figura històrica de la qualitat humana d’aquell rei, un home que en el seu testament (20 de Juliol de 1276) demanava així als qui generació rere generació li succeïren en el govern del territori: “Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts”.
Uns Furs que en la seua vigència i aplicació estarien sòlidament constituïts per les normes utilitzades des del segle XIII al XVIII, en bona part elaborades pel propi poble segons la seua pròpia experiència i que acollien tots els usatges referits a herències, donacions, matrimoni, compres i vendes, fires i mercats, lloguers, prestecs… així com als actes delictius i les seues penes. D’ací, de la seua autenticitat basada en la saviesa i la pràctica populars, es derivaria l’arrelament i força de la seua vigència i plena acceptació multisecular. Hui de tan sòlid edifici pràcticament sol queda el Tribunal de les Aigües i alguns usatges que van escapar del criminal afany aniquilador de 1707 practicat pel primer borbó, personatge que iniciaria una nefasta saga dinàstica amb molt escasses excepcions.
La tragèdia de l’autogovern valencià va continuar amb una mostra tan evident com va ser el paral·lel desistiment nacional de l’aristocràcia del país a fi de mantindre el seu privilegiat estatus de classe, la qual cosa donaria origen a una burgesia d’acatament subsidiari i servil al centralisme estatal, enfrontada a la resistència popular a perdre les seues arrels, els seus signes d’identitat, la seua nacionalitat en definitiva, originant-se un procés -els resultats els estem veient- que ha portat a la pèrdua progressiva de la principal i més definitòria mostra diferenciadora, la llengua, amb el que això comporta d’implícita submissió al poder central amb imparable procés d’anul·lació del propi ser nacional. En el que hui oficialment es denomina “Comunitat Valenciana” (ni País ni l’inicial i històric de Regne: comunitat, com una ínfima associació de veïns?) els poders factics de l’Estat mantenen el seua mala disimulada estratègia d’anul·lació de la diferència que directament concreten en la llengua com més visible signe identitari i d’ací veiem el renovat interés que la dreta submisa i el totalitarisme rampant desenvolupen per a anul·lar “el valencià”, dialecte del català (sí, dialecte de la seua llengua mare, consulte’s el que no-res sospitós Reial Acadèmia Espanyola concreta sobre aquest tema en el seu Diccionari oficial) en una inequívoca mostra de prevenció davant un més lliure Est peninsular amb concentració de riquesa.
La restauració del ser valencià és difícil, i en poques ocasions s’ha intentat amb serietat, eficàcia i continuïtat. Tot ha quedat en actes i declaracions més simbòlics i precaris que efectius, així la restauració carlista de la Diputació General, amb President assassinat per l’exèrcit de repressió i ocupació centralista en la 3a guerra, o fins i tot la significativa i simbòlica anècdota d’una emissió de segells postals propis i exclusius valencians amb circulació efectiva en els territoris controlats pels carlistes en igual temps. Caldria esperar a 1978 per al nomenament, precari i amb fallits intents d’autogovern, d’un provisional President, el socialista Josep Lluis Albiñana que va pretendre la restauració de la Generalitat mitjançant un accelerat assaig anul·lat per una rampant dreta postfranquista i una esquerra dividida i sense clars objectius “nacionals”. La resta, els seus successors (Lerma, Zaplana, Olives, Camps, Fabra i Puig) acrediten mitjançant la seua actuació ser simples gestors delegats de l’omnipresent poder central -alguns, fins i tot, fins amb personal situació compromesa davant els tribunals- i amb això han mantingut una imparable submissió fins a arribar a l’extrem de ser l’actual sucursaliste de la dreta hui en el poder, al servei d’un centralisme destructor clarament antivalencià cada vegada més aniquilador respecte a la identitat i fins a legislació pròpies el que ha obligat fins i tot al fet que col·legial i oficialment els Registradors valencians elevaren la seua protesta demanant que igual que altres territoris de l’estat València poguera disposar d’un dret civil propi enfront de les prohibicions en tal sentit establides en successives resolucions (1992, 2016. 2018…) pel Tribunal Constitucional, així concretament la de 2016 va argumentar que tres lleis valencianes basades en el costum i usos valencians no complien la Constitució, confirmant novament que l’elaboració i aplicació d’un Dret Civil propi estan vedades als valencians. Res nou.
Per a concloure reproduïm el lament gens profètic sinó simplement testimonial del nacionalista valencià Vicent Boix que ja en 1855 denunciava en el seu llibre sobre els Furs de València:
“Lleis, costums, tradicions, dignitat, independència; tot ha desaparegut en el fons d’aqueixa llacuna, anomenada centralització; en ella s’ha confós tot; i es va devorant silenciosament la vida nacional”.
E.O.[:es]
Se trata de una vieja y repetida historia: desde Catalunya y no desde el País Valencià ni por sus partidos ni por los poderes facticos valencianos se ha reclamado oficialmente la restitución de los Furs de València, del Derecho Civil valenciano, lo que sí ha hecho el diputado de Esquerra Gabriel Rufián y con ello se nos recuerda que los valencianos tuvimos unas libertades nacionales que nos fueron arrebatadas en 1707 tras la batalla de Almansa. siendo los valencianos la mayor víctima del primer borbón con un ensañamiento muy superior al sufrido por los otros territorios de la antigua confederal Corona de Aragón. Con tal reclamación por un no valenciano no concernido directamente queda acreditada la desvaída y solo aparente conciencia nacional no solo de los dirigentes sino de los ciudadanos de un territorio, el nuestro, que durante siglos disfrutó de un régimen, el foral, de los más avanzados y progresivos de toda la plural y frágil arquitectura institucional que en los siglos siguientes oficialmente se denominaría las Españas.
Els Furs, otorgados por el rey Jaume I nada más completarse la conquista de todo el territorio y que con el transcurso de tiempo llegaron a ser 1500 normas sobre cualquier tema relacionado con el Derecho, se mantuvieron vigentes, con plena efectividad práctica mediante una base muy sólida constituida por la incorporación con fidelidad de los usos y costumbres de los habitantes del territorio, una fidelidad que se consolidaría definitivamente cuando en 1261 Jaume I mandó que se tradujeran del latín de su inicial redacción a la lengua del pueblo, la que habían traído sus nuevos habitantes, y los juró ante las Cortes del nuevo país. Es difícil encontrar una figura histórica de la calidad humana de aquel rey, un hombre que en su testamento (20 de Julio de 1276) pedía así a quienes generación tras generación le sucedieran en el gobierno del territorio: “Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justicia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts”. (Amat y proteged a todas las personas y al pueblo… Haced reinar la justicia y velad para que los grandes no opriman a los pequeños)
Unos Furs que en su vigencia y aplicación estarían sólidamente constituidos por las normas utilizadas desde el siglo XIII al XVIII, en buena parte elaboradas por el propio pueblo según su propia experiencia y que acogían todos los usos referidos a herencias, donaciones, matrimonio, compras y ventas, ferias y mercados, alquileres, prestamos… así como a los actos delictivos y sus penas. De ahí, de su autenticidad basada en la sabiduría y la práctica populares, se derivaría el arraigo y fuerza de su vigencia y plena aceptación multisecular. Hoy de tan sólido edificio prácticamente solo queda el Tribunal de les Aigües y algunos usos que escaparon del criminal afán aniquilador de 1707 practicado por el primer borbón, personaje que iniciaría una nefasta saga dinástica con muy escasas excepciones.
La tragedia del autogobierno valenciano continuó con una muestra tan evidente como fue el paralelo desistimiento nacional de la aristocracia del país al objeto de mantener su privilegiado status de clase, lo que daría origen a una burguesía de acatamiento subsidiario y servil al centralismo estatal, enfrentada a la resistencia popular a perder sus raíces, sus signos de identidad, su nacionalidad en definitiva, originándose un proceso -los resultados los estamos viendo- que ha llevado a la pérdida progresiva de la principal y más definitoria muestra diferenciadora, la lengua, con lo que ello comporta de implícita sumisión al poder central con imparable proceso de anulación del propio ser nacional. En lo que hoy oficialmente se denomina “Comunidad Valenciana” (ni País ni el inicial e histórico de Reino: comunidad, ¿cómo una ínfima asociación de vecinos?) los poderes facticos del Estado mantienen su indisimulada estrategia de anulación de la diferencia que directamente concretan en la lengua como más visible signo identitario y de ahí vemos el renovado interés que la derecha sumisa y el totalitarismo rampante desarrollan para anular “el valenciano”, dialecto del catalán (sí, dialecto de su lengua madre, consúltese lo que la nada sospechosa Real Academia Española concreta al respecto en su Diccionario oficial) en una inequívoca muestra de prevención ante un más libre Este peninsular con concentración de riqueza.
La restauración del ser valenciano es difícil, y en pocas ocasiones se ha intentado con seriedad, eficacia y continuidad. Todo ha quedado en actos y declaraciones más simbólicos y precarios que efectivos, así la restauración carlista de la Diputació General, con President asesinado por el ejército de represión y ocupación centralista en la 3ª guerra, o incluso la significativa y simbólica anécdota de una emisión de sellos postales propios y exclusivos valencianos con circulación efectiva en los territorios controlados por los carlistas en igual tiempo. Habría que esperar a 1978 para el nombramiento, precario y con fallidos intentos de autogobierno, de un provisional President, el socialista Josep Lluis Albiñana que pretendió la restauración de la Generalitat mediante un acelerado ensayo anulado por una rampante derecha posfranquista y una izquierda dividida y sin claros objetivos “nacionales”. El resto, sus sucesores (Lerma, Zaplana, Olivas, Camps, Fabra y Puig) acreditan mediante su actuación ser simples gestores delegados del omnipresente poder central -algunos, incluso, hasta con personal situación comprometida ante los tribunales- y con ello han mantenido una imparable sumisión hasta llegar al extremo del actual mero sucursalista de la derecha hoy en el poder, al servicio de un centralismo destructor claramente antivalenciano cada vez más aniquilador respecto a la identidad y hasta legislación propias lo que ha obligado incluso a que colegial y oficialmente los Registradores valencianos elevaran su protesta pidiendo que al igual que otros territorios del estado Valencia pudiera disponer de un derecho civil propio frente a las prohibiciones en tal sentido establecidas en sucesivas resoluciones (1992, 2016. 2018…) por el Tribunal Constitucional, así concretamente la de 2016 argumentó que tres leyes valencianas basadas en la costumbre y usos valencianos no cumplían la Constitución, confirmando nuevamente que la elaboración y aplicación de un Derecho Civil propio están vedadas a los valencianos. Nada nuevo.
Para concluir reproduzcamos el lamento nada profético sino simplemente testimonial del nacionalista valenciano Vicent Boix que ya en 1855 denunciaba en su libro sobre los Fueros de Valencia:
“Leyes, costumbres, tradiciones, dignidad, independencia; todo ha desaparecido en el fondo de esa laguna, llamada centralización; en ella se ha confundido todo; y se va devorando silenciosamente la vida nacional”.
E.O.[:]
