[:ca]
Aquesta societat de consum actual està acostumada en usar i tirar. I ho utilitza per a tot. Les joves generacions actuals han estat educades a tindre-ho tot al seu abast, sense cap tipus de sacrificis, perquè ja s’han preocupat els seus pares a donar-los tot el que en teoria els va faltar en la seua joventut. És tal la cultura del sense esforç, que molts d’aquests joves s’acostumen a no lluitar per allò que veuen que els falta i no poden aconseguir, com el treball decent o la seguretat en el seu futur. Esperen que siguen uns altres els que els solucionen els seus problemes, quasi sempre vitals.
Les generacions que estan en plena expansió de la seua vida laboral, com ja van lluitar pel seu benestar, ara creuen que són els seus fills els que han de fer-ho per a guanyar-se aqueix futur que tenen tan incert. Sense pensar que ells tenen part de la culpa per no educar-los amb aqueix esperit de lluita en les seues reivindicacions.
Tot això ens porta a entendre que la societat del benestar consisteix a no tindre cap problema i que el que molesta o s’aparta o es tira.
I ací entren les generacions madures, aquelles que acaben de jubilar-se o porten ja anys amb aquesta situació. A aquests majors que no serveixen ni per a contar aventures, perquè a ningú els interessen, (això és perdre el temps i és mes “instructiu” llegir el que es comenta per internet), a aqueixos majors se’ls oblida i quasi diríem se’ls menysprea. Perquè per a què serveixen? Si viuen amb els fills són una nosa, si ho fan en una residència, quin rotllo haver d’anar a visitar-los i si viuen sols, ningú es recorda d’ells.
Per descomptat que és una visió catastròfica i no del tot real, però es dona i molt i el pitjor és que cada dia va a més.
Per aquests llocs hi havia temps arrere un regidor d’urbanisme que va dissenyar (va ser una proposta només seua), que una avinguda en construcció acabara en una corba en angle recte. El motiu: que per nassos tothom aniria a la velocitat de 40 km/h. Per descomptat que ho va aconseguir, però va anar a costa de molts accidents: gent que s’eixia de la calçada i s’estavellava, amb diversos morts per això.
Sembla que aqueix exemple encara serveix. L’Administració ha aconseguit per mitjà de la Pandèmia que les atencions als ciutadans siga per cita prèvia. Aquesta s’aconsegueix per internet o per telèfon. Són innombrables els ciutadans de qualsevol edat que no aconsegueixen poder accedir a la cita per telèfon, ningú ho agafa. I si és per internet la cosa tampoc és senzilla.
Que s’espera d’aqueixa gent ja major que no sap ni s’aclareix en internet, que no entén les actuals enregistraments robotitzat del telèfon per la que si vols no se qué marque el 1, si vol un altre el 2 que si no vol el 3, etc. Si per a un avesat ja li costa retindre el tipus de número a marcar segons el que necessite, qué li passarà a una persona major?. I si aqueixa persona major que no s’aclareix, decideix presentar-se en el departament al qual vol acudir, se li recrimina perquè ha de demanar cita amb antelació i si no sap fins i tot li entreguen un paper a emplenar per a poder fer-lo. Un paper que sent de l’Administració, a vegades només ho entén un especialista.
L’Administració ha de pensar que som tots uns malfainers i per això s’haurà dit: ara veuran aquests.
No neguem la modernització de l’Administració, entenem que es guanya temps, que amb això, s’és més transparent, però per favor que encara hi ha gent que li costa o que volent no pot. Per què no es crea o es manté un servei d’assessorament o acompanyament per a aquell que no disposa dels mitjans o no els sap utilitzar?
Mal exemple s’ha pres dels bancs. Van ser els primers a obligar al fet que utilitzàrem els caixers per a tot, castigant amb comissions a aquells que no els utilitzaven. En fi, han volgut i ens han fet passar pel seu tub, per cert molt estret. I que fem amb els majors? Perquè després de tota una vida treballant i fent gran un país, ara se’ls ignora de la forma més absoluta, tant per uns com per uns altres.
Aquesta no és la societat que volem, no pot haver-hi tot aquest tipus i altres d’injustícies, que s’emmarque en una democràcia. Senyors a això no li podem dir democràcia. La democràcia no sols és el nom, és el seu desenvolupament i el que qualsevol individu se senta lliure i realitzat, sense lligams ni faltes de respecte. S’està en democràcia quan es conviu amb els que estan donant el call i els que ho van estar, en total igualtat d’oportunitats. Això per a començar.
[:es]
Esta sociedad de consumo actual está acostumbrada al usar y tirar. Y lo utiliza para todo. Las jóvenes generaciones actuales han sido educadas a tenerlo todo a su alcance, sin apenas sacrificios, porque ya se han preocupado sus padres en darles todo el que en teoría les faltó en su juventud. Es tal la cultura del sin esfuerzo, que muchos de estos jóvenes se acostumbran a no luchar por aquello que ven que les falta y no pueden conseguir, como el trabajo decente o la seguridad en su futuro. Esperan que sean otros los que les solucionen sus problemas, casi siempre vitales.
Las generaciones que están en pleno auge de su vida laboral, como ya lucharon por su bienestar, ahora creen que son sus hijos los que tienen que hacerlo para ganarse ese futuro que tienen tan incierto. Sin pensar que ellos tienen parte de la culpa, por no educarlos con ese espíritu de lucha en sus reivindicaciones.
Todo esto nos lleva a entender que la sociedad del bienestar consiste en no tener ningún problema y que el que molesta o se aparta o se le echa.
Y aquí entran las generaciones maduras, aquellas que acaban de jubilarse o llevan ya años en esta situación. A estos mayores que no sirven ni para contar aventuras, porque a nadie les interesan, (esto es perder el tiempo y es mes “instructivo” leer el que se comenta por internet), a esos mayores se los olvida y casi diríamos que se les desprecia. Porque ¿para que sirven? Si viven con los hijos son un estorbo, si lo hacen en una residencia, qué rollo tener que ir a visitarlos y si viven solos, nadie se racuerda de ellos.
Por supuesto que es una visión catastrófica y no del todo real, pero se da y mucho y lo peor es que cada día va a más.
Por estos lares había tiempos atrás un regidor de urbanismo que diseñó (fue una propuesta solo suya), que una avenida en construcción acabara en una curva en ángulo recto. El motivo: que por narices todo el mundo iría a la velocidad de 40 km/h. Por supuesto que lo consiguió, pero fue a expensas de muchos accidentes: gente que se salía de la calzada y se estrellaba, con varios muertos por eso.
Parece que ese ejemplo todavía sirve. La Administración ha conseguido por medio de la Pandemia que las atenciones a los ciudadanos sea por cita previa. Esta se consigue por internet o por teléfono. Son innumerables los ciudadanos de cualquier edad que no consiguen poder acceder a la cita por teléfono, nadie lo coge. Y si es por internet la cosa tampoco es sencilla.
Que se espera de esa gente ya mayor que no sabe ni se aclara en internet, que no entiende las actuales grabaciones robotizado del teléfono por la que si quieres no se que, marque el 1, si quiere lo otro marque el 2, que si no quiere el 3, etc. Si para un avezado ya le cuesta retener el tipo de número a marcar según lo que necesite, ¿qué le pasará a una persona mayor?. Y si esa persona mayor que no se aclara, decide presentarse en el departamento al cual quiere acudir, se le recrimina porque tiene que pedir cita con antelación y si no sabe incluso le entregan un papel a rellenar para poder hacerlo. Un papel, el de la Administración, que a veces solo lo entiende un especialista.
La Administración tiene de pensar que somos todos unos vagos y por eso se habrá dicho: ahora verán estos.
No negamos la modernización de la Administración, entendemos que se gana tiempo, que con esto, se es más transparente, pero por favor que todavía hay gente que le cuesta o que queriendo no puede. Por qué no se crea o se mantiene un servicio de asesoramiento o acompañamiento para aquel que no dispone de los medios o no los sabe utilizar?
Mal ejemplo se ha tomado de los bancos. Fueron los primeros en obligar a que utilizáramos los cajeros para todo, castigando con comisiones a aquellos que no lo hicieran. En fin, han querido y nos han hecho pasar por su tubo, por cierto muy estrecho. ¿Y qué hacemos con los mayores? Porque después de toda una vida trabajando y haciendo grande un país, ahora se les ignora de la forma más absoluta, tanto por unos como por otros.
Esta no es la sociedad que queremos, no puede haber todo este tipo de injusticias, que se enmarque en una democracia. Señores a esto no le podemos decir democracia. La democracia no solo es el nombre, es su desarrollo y el que cualquier individuo se sienta libre y realizado, sin vínculos ni faltas de respeto. Se está en democracia cuando se convive con los que están dando el callo y los que lo estuvieron, en total igualdad de oportunidades. Esto para empezar.
[:]
